[l'expert]

Un dels principis fonamentals de la prospectiva (la disciplina que estudia el futur per comprendre’l i poder-lo influir) és que el demà és múltiple i alternatiu, un ventall d’opcions que se’ns presenten per intentar triar-ne la millor. Des d’aquest punt de vista, pot ser interessant analitzar les implicacions dels diversos textos estatutaris, el de Sau, el projecte aprovat pel Parlament de Catalunya i el Dictamen del Congrés, per estudiar en forma d’escenaris de futur alternatius el seu impacte sobre la possible evolució del català. En aquest sentit, l’accent d’aquesta aportació no recaurà tant en l’anàlisi comparativa de les diverses versions estatutàries (tasca que ja han fet les aportacions d’Isidor Marí i Eva Pons en aquest observatori) sinó en els seus efectes de futur.

Plantegem 3 escenaris possibles
1. L’escenari amb l’Estatut vigent
2. L’escenari d’acord amb l’Estatut del 30 de setembre
3. L’escenari, segons el dictamen del Congrés

1.L’escenari amb l’Estatut vigent
És obvi que per a l’Estatut de Sau aconseguir la cooficialitat del català (art. 3) ja era una fita. Allò permetia al català fer un salt qualitatiu i, a més a més, en aquell moment era poc realista plantejar-se d’anar gaire més enllà. Però l’Estatut de Sau ha envellit i, pel que fa a la llengua, ho ha fet malament. Un seguit de factors ho palesen, entre ells:

• L’arribada d’immigrants, que ha estat espectacular i ha modificat la mida i la composició de la nostra estructura poblacional.
• El rearmament teòric de l’espanyolisme i de l’estatisme en general.
• El creixement de sectors autòctons que defensen el bilingüisme com la millor opció per a Catalunya (però que, en realitat, volen mantenir la situació de diglòssia actual).

Per tant, l’escenari que es dibuixa per al català amb l’Estatut de Sau és el d’anar esdevenint una llengua cada cop més minoritzada, cada cop més arraconada en la realitat social i, per tant, d’anar avançant fermament cap a la irrellevància i la desaparició.

Aquesta opció seria l’escenari tendencial, aquell que extrapola la situació actual en el futur sense ruptures rellevants. Ara convé examinar fins a quin punt el text del Parlament i el del Congrés suposen alternatives a aquest escenari.