En matèria de Justícia pot considerar-se, en un examen superficial, que són greus les restriccions que comporta la sentència del Tribunal Constitucional. Cal recordar, però, que partíem d’un text –el que havia aprovat el Parlament del Catalunya– que ja va sortir minvat d’aquesta càmera legislativa si es consideren les expectatives inicials que hi havia en aquesta matèria. Després, el Congrés dels diputats i el Senat van procedir a una limitació encara més intensa d’aquestes expectatives.

Finalment el Tribunal Constitucional, sigui per via interpretativa o mitjançant l’anul·lació directa de preceptes, ha deixat la part de Justícia de l’Estatut encara més reduïda. En concret, es declara la inconstitucionalitat de la majoria d’atribucions del Consell de Justícia de Catalunya que, malgrat tot, continuarà existint, tot i que amb una competència molt escassa, atès que s’ha suprimit la participació en els nomenaments, jurisdiccionals i de govern, de jutges i magistrats, les funcions disciplinàries sobre jutges i magistrats, la funció d’inspecció de tribunals i la convocatòria de concursos per a proveir vacants de jutges i magistrats.

El dret a usar les llengües catalana i castellana als tribunals està prou garantit actualment per l’Estatut de Catalunya. És cert que al text no li falten algunes ambigüitats, però l’esperit de la norma sembla prou clar. Es tracta que qualsevol ciutadà pugui fer ús, indistintament, de les dues llengües en les seves relacions amb els tribunals i les seves oficines judicials.

Per aconseguir això es preveu el dret a la no-discriminació per raó de llengua (art. 32), i per eliminar qualsevol possibilitat de menyspreu per aquest motiu, es reconeix a qualsevol persona (catalana o no) el dret d’opció lingüística davant de qualsevol administració, també la de Justícia, i a l’article 33 estan molt concretades les garanties per palesar aquest dret