[l'expert]

Fins fa molt poc s’ha donat com a tret més destacat del nou finançament previst a l’Estatut (ara a referèndum) respecte de l’anterior el fet que, en primer lloc, l’actual evitava l’autosubmissió explícita dels seus continguts als de la LOFCA, com feia en una disposició addicional l’Estatut de 1979 i, en segon lloc, la inclusió de l’anomenat principi d’ordinalitat, que ha de preservar la renda catalana d’un anivellament redistributiu interterritorial, per a molts, abusiu.

Respecte del primer punt, com ja he comentat a altres textos de l’Observatori, voldria destacar les incerteses del joc de prevalences jeràrquiconormatives entre LOFCA i Estatut, resoltes per alguns amb el simple ordre nominal en què es citen a continuació de la norma constitucional bàsica a la proposta estatutària i, per molts altres, amb el dubte viu de si la regulació específica (LOFCA) poc acabar imposant-se a la general (Estatut) per la remissió que la Constitució en fa del primer, incorporant-se així al “bloc” constitucional.

Respecte del segon punt, també vaig formular des del primer moment observacions sobre la manera concreta de com es definia el principi d’ordinalitat. Ara sembla que aflora alguna sorpresa en les interpretacions del seu redactat que dóna pàbul a la meva consideració del moment, i que pot ben merèixer aquesta reflexió final.

L'origen als 'länders' alemanys
El principi d’ordinalitat sorgeix de les consideracions que fa la Sentència de 1998 del Tribunal Constitucional alemany a la vista de les argumentacions d’alguns länder que es queixaven que, en cas que hi hagués una falta de límits precisos en els sistemes d’anivellament territorial alemany, aquest arribés a invertir l’ordre de les rendes finals dels territoris. Anivellament voldria dir, així, aproximar situacions a les disparitats en renda, a través de l’acció redistributiva dels fluxos fiscals territorials, però mai pervertint-ne l’ordre (no cal ser molt espavilat per entendre els incentius perversos que d’això se’n deriven). Val a dir que aquesta reflexió que el TC alemany considera raonable, no fa que aquest es pronunciï per una regla concreta, sinó que més aviat fa una advertència perquè això no passi (que es trenqui l’ordinalitat) ja que no sembla “raonable”, de manera que insta les autoritats responsables a dictar una llei (que ha d’entrar en vigor el gener del 2004) en plena aplicació el 2005, que autolimiti la incidència d’aquells fluxos. I així ho ha fet l’Estat alemany en la llei aprovada el 24 de desembre del 2003 i que determina que els länder amb major recaptació fiscal retornin, al pot comú de la perequació horitzontal, part (i no tota) de la major capacitat fiscal de què disposen. Per tant, és el detall del mecanisme i no el criteri el que es desenvolupa en la llei. El segon és la salvaguarda dels límits del primer i no el seu contingut específic.

[l'expert]

Continua el camí inexorable del que ja és el nou projecte d’Estatut, que ara es sotmet a referèndum. Tots aquells prodigis que s’anunciaren no s’han complert; el temps corre, tenim el que tenim i prou. Més o menys això és el que recordo de memòria d’una cançó d’en Llach i que aquí es pot aplicar bastant bé.

Des de la valoració d’aquest observador que signa aquest text i des de l’Observatori Òmnium –que quelcom ha de tenir a veure amb la valoració global per allò de l’etimologia de la paraula-, voldria aquí breument marcar alguns nous solcs, també de “segona derivada” (vegeu la segona observació). Dono per fet el text actual que ja no es modificarà. Havia tingut l’expectativa, formulada en el darrer observatori, que en el tràmit al senat encara hi cabria quelcom favorable sobre aeroports i mecanismes de solidaritat. A hores d’ara, són tantes les incerteses sobre el finançament pactat, en vista de com es determini el futur anivellament, que postularé l’entrada d’un nou solc per l’Estatut a través d’un compromís de l’Estat amb el conjunt de les forces catalanes que defensaven l’Estatut respecte dels grans trets de la definició futura de la solidaritat territorial entre els pobles d’Espanya. Per això parlaré aquí de com configurar els mecanismes de redistribució territorial, que evitin o minorin el que permet a hores d’ara el redactat actual: que l’Estat buidi, si així ho desitja, qualsevol expectativa d’increment d’autonomia financera catalana. Només la clàusula d’ordinalitat, feliçment acceptada, tot i que deficientment definida, ofereix alguna salvaguarda parcial.

[l'expert]

A un observador de l’evolució que mostra el projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya en el seu iter parlamentari espanyol, la realitat li imposa que l’anàlisi s’hagi d’ajustar a cada moment vist el contingut que concreta el seu text. Assenyalàvem, així, en l’última observació feta, que els gran reptes de l’Estatut eren, al nostre entendre, els de concretar mínimament quatre punts referits a:

1. la prevalença normativa de l’articulat estatutari sobre la LOFCA,
2. la potencial obertura de més espais tributaris a la imposició que afavorissin esquemes de major coresponsabilitat fiscal,
3. una millor precisió del que ha de ser el contingut concret de la clàusula d’ordinalitat perquè atorgui salvaguarda efectiva de no-alteració del rànquing previ com a resultant dels fluxos redistributius públics, del qual era la renda per capita de les distintes comunitats, i
4. una mínima concreció dels mecanismes d’anivellament i solidaritat a fi i efecte que no restessin completament i discrecional a mans de l’Estat.

La nostra observació oferia, a més, en cada cas, precisió terminològica a través de redactats alternatius per clarificar-ne el contingut de la manera més coherent i propera possible al que havia sortit de l’acord del nostre Parlament, aquí a Catalunya, tot i acceptant els pactes polítics de partit posteriors.

Tot això, amb poques setmanes, ha esdevingut història. Com és sabut, cap de les anteriors precisions s’efectuaren. Per a uns, la precisió hauria posat en evidència el conflicte: millor així defugir-ne ara i confiar ulls closos amb la lògica del “govern amic” tot esperant que, passat el ribot, amb un cove ben ple de reganyols i encenalls, vinguin conjuntures polítiques millors. D’altres consideraren que això era batalla perduda que podia fer perillar acords encoberts d’un pacte actual o futur de legislatura en clau espanyola. Sempre, per a aquests altres, hi resta l’ambigüitat com a mal menor.

[l'expert]

Tot i ser molt respectuós amb el que volen o poden pactar els polítics respecte de la proposta inicial d’Estatut de Catalunya -siguin aquests del signe que siguin, ja que són ells i no els tècnics els qui han de rendir comptes als electors-, aquestes són, en tot cas, les meves línies de proposta de millora, si així es vol dir, del document avui pactat a la reforma estatutària en matèria de finançament, sense canviar-ho massa ara tot plegat ni referir-nos concretament a l’acord anterior del 30 de setembre del Parlament de Catalunya:

Línies de millora:

1. Clarificar la prevalença de l'Estatut sobre la LOFCA en tots aquells aspectes de finançament regulats específicament per aquest i que no han estat explícitament remesos a aquesta llei. La salvaguarda de confirmació -per als qui diguin que això ja està previst així- que proposaria seria d’aquest tipus: “Que la Comissió Bilateral Estat-Generalitat hagi de ratificar qualsevol canvi que en el futur provoqui la LOFCA -i evidentment també qualsevol canvi que en pugui resultar del Consejo de Política Fiscal y Financiera-, de manera que sense el consentiment de la Comissió es prorrogui la situació prèviament vigent” (o un redactat similar).