[l'expert]

La inversió pública avui és fonamental per al creixement econòmic d’un territori, essent avui molt gran el pes del sector públic en l’economia. Fa anys, la Revista Econòmica de Catalunya va publicar un article relatiu a l’impacte econòmic dels Jocs Olímpics de 1992 (n.18): una inversió pública de 0,96 bilions de pessetes en infraestructures hauria generat un creixement del PIB català de 3,4 bilions de pessetes. Com deia fa uns dies Eduardo Mendoza a l’Avui,sort que vàrem tenir els Jocs!

Atès que el nou finançament no donarà autonomia financera perquè la Generalitat pugui realitzar una política pròpia de grans inversions públiques, cal veure què diu la disposició addicional tercera del nou Estatut. Aquesta disposició estableix que “la inversió de l’Estat en infraestructures, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), s’equiparà a la participació relativa del PIB català en el PIB espanyol durant un període de set anys”.

Aquest percentatge avui és del 18,5 % i s’inspira en la disposició addicional sisena de l’Estatut del 30 de setembre. Tot comparant aquests dos Estatuts, podem veure que ara s’estableix un període de set anys, quan en l’Estatut del Parlament el compromís era indefinit, d’acord amb criteris d’eficiència econòmica que prevalen en altres països. I també el text final elimina tota referència a les compensacions pel dèficit històric d’inversions de l’Estat a Catalunya, que les cambres de comerç han estimat en més de 6.000 milions d’euros.

[l'expert]

L’article 206.1 del nou Estatut afirma que els recursos de la Generalitat per a finançar els seus serveis i competències es basaran en criteris de “necessitats de despesa”. Aquesta expressió és pròpia del model de finançament de l’anomenat règim comú. Totes les comunitats, llevat de Navarra i el País Basc, configuren una taula de finançament autonòmic amb el Govern central en el marc del Consejo General de Política Fiscal y Financiera, d’acord amb la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) de 1980.

Catalunya volia defugir amb el nou Estatut aquest marc de negociació multilateral, a la qual s’han afegit ara Ceuta i Melilla, elevades a ciutats autònomes. Històricament aquest marc de negociació ha estat una ratera per als interessos financers de la Generalitat catalana. Com deia López-Casasnovas dimecres passat a la UB, és impossible que Catalunya pugui fer valer els seus criteris en aquesta taula a disset: el Govern central de torn sempre hi articula, per mitjà de les autonomies que controla, un front contra les aspiracions catalanes.

[l'expert]

Catalunya es troba avui en una situació delicada. Les nostres empreses pateixen cada cop més per competir tant amb els països emergents com amb els països més avançats. Catalunya no pot seguir pagant en impostos cada any una xifra equivalent al 40 % del seu PIB i rebent tan sols en despesa i inversió públiques el 30 % del seu PIB. D’aquesta diferència prové el secular i creixent dèficit fiscal català amb el Govern central espanyol dels darrers anys.

Catalunya tampoc no podrà resistir la competència d’altres comunitats avui sobrefinançades. Aquestes comunitats ja estan oferint unes rebaixes fiscals que faran que ben aviat grans fortunes del país i moltes empreses catalanes tinguin incentius creixents per establir-s’hi. Un nou model de finançament hauria d’evitar això, per mitjà d’un canvi substancial en les relacions fiscals amb l’Estat, com el que va aprovar el Parlament català el 30 de setembre.