El dret a usar les llengües catalana i castellana als tribunals està prou garantit actualment per l’Estatut de Catalunya. És cert que al text no li falten algunes ambigüitats, però l’esperit de la norma sembla prou clar. Es tracta que qualsevol ciutadà pugui fer ús, indistintament, de les dues llengües en les seves relacions amb els tribunals i les seves oficines judicials.

Per aconseguir això es preveu el dret a la no-discriminació per raó de llengua (art. 32), i per eliminar qualsevol possibilitat de menyspreu per aquest motiu, es reconeix a qualsevol persona (catalana o no) el dret d’opció lingüística davant de qualsevol administració, també la de Justícia, i a l’article 33 estan molt concretades les garanties per palesar aquest dret[Més:]. Quant a la Justícia, l’article 33.2 reconeix expressament el dret d’opció esmentat pel que fa als tribunals i la fiscalia i aclareix que la persona (terme que inclou també els advocats i els procuradors, lògicament) té dret a rebre tota la documentació emesa a Catalunya en la llengua que esculli sense patir indefensió ni dilacions indegudes. I en darrer lloc, concreta que ni els tribunals de Catalunya ni la fiscalia de Catalunya podran exigir cap mena de traducció, la qual cosa té lògica, perquè requeriria la creació d’una superestructura de traductors que complicaria enormement les coses i encariria moltíssim el sistema. El que és clau i, en el fons, més senzill, és que el personal del Departament de Justícia tingui un coneixement adequat de les dues llengües oficials. I per això el paràgraf tercer de l’article 33 exigeix a tots els actors de la Justícia “un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball”.

Ara bé, per concretar els termes d’aquesta obligació de coneixement i, en el seu cas, d’aprenentatge, cal distingir entre magistrats, jutges i fiscals per una banda, i per l’altra, el personal al servei de l’Administració de Justícia, que inclou gestors processals i administratius, funcionaris d’auxili judicial, metges forenses, facultatius de toxicologia, etc., i també els secretaris judicials, perquè, tanmateix, són personal al servei de l’Administració de Justícia, segons especifica l’article 440 de la Llei orgànica del poder judicial.

Pel que fa als primers, l’article 102 diu literalment que han d’acreditar un coneixement adequat i suficient del català per fer efectius els drets lingüístics dels ciutadans, però no determina la manera de fer efectiu aquest dret i el deixa pendent del que digui la “llei”. Aquesta llei hauria de ser la Llei orgànica del poder judicial, que s’hauria de modificar per garantir aquest coneixement de la llengua, donant per descomptat, òbviament, el coneixement del castellà derivat del deure constitucional corresponent. Una mica més de concreció s’estableix quant als concursos de trasllat, en referència als quals diu que el coneixement de la llengua serà valorat de manera específica, però sense concretar-ne els detalls.

En canvi, pel que fa al personal al servei de l’Administració de Justícia i de la fiscalia (segon grup), també s’exigeix l’acreditació del coneixement de les dues llengües oficials (sense donar per descomptat el coneixement del castellà), i no es deixa aquesta exigència, en principi, pendent de cap desenvolupament legislatiu, sinó que han de tenir un coneixement que els faci aptes “per complir les funcions pròpies del seu càrrec o lloc de treball” (art. 102.4). Això suposarà que l’actual examen de coneixement del català que fan opcionalment (i que no fan els secretaris judicials) haurà d’esdevenir obligatori. I això, malgrat que no ho digui la llei, també fa obligatòria una reforma de la Llei orgànica del poder judicial, perquè el seu article 483.2 estableix el caràcter optatiu de l’examen de coneixement de la llengua autonòmica, però no diu res amb referència als secretaris judicials.

El que succeeix és que si tot aquest personal, que té l’obligació de tenir la seva residència a Catalunya mentre ocupi la seva plaça, adquireix el veïnatge administratiu a Catalunya, llavors, segons l’article 7, tindran la condició política de catalans, la qual cosa vol dir que aleshores els serà aplicable l’article 6, que estableix el deure de conèixer les dues llengües oficials, per tant, també el català. No s’estableix, però, la sanció a aquest dret, per la qual cosa no passa de ser una declaració programàtica que, tanmateix, fa que en cap circumstància pràctica puguin al•legar-ne legítimament el desconeixement.
Per completar tot el quadre, l’article 33.5 estableix que tots els catalans podran relacionar-se amb català amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal, el que inclou el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el seguit de tribunals que formen part del complex conegut amb el nom d’Audiència Nacional. No s’estableix, però, cap obligació per part d’aquests òrgans de respondre al ciutadà en català, sinó només de tramitar els escrits redactats en aquesta llengua. Però l’article afegeix que es farà “d’acord amb el procediment establert per la legislació corresponent”. Aquesta frase, seguint el que diu l’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial, podria provocar que exigissin la traducció dels documents, malgrat donar-los tramitació. Però cal assenyalar que la traducció, segons aquest mateix precepte, s’ha de fer “d’ofici”, la qual cosa exclou que sigui el ciutadà qui l’hagi de fer. I teòricament, sense dilacions indegudes, segons diu l’article 33.

Alhora, l’article 37 estableix la tutela jurisdiccional dels drets lingüístics. Per tant, l’incompliment de tots aquests drets pot ser denunciada als tribunals, tot i que davant d’instàncies i procediments encara per determinar.

En resum, la tutela establerta per l’Estatut té intencions molt favorables per a l’ús del català als tribunals. Però l’Estatut està pendent de diverses reformes i, per tant, la tutela no pot ser immediatament efectiva. Sens perjudici que qualsevol mesura autonòmica que es vulgui impulsar en previsió d’aquestes reformes ajudi al compliment efectiu, en el seu moment, de l’Estatut en aquesta matèria.