Cal dir d'entrada que no es coneix tota la Sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sinó tant sols la decisió. En aquesta decisió es declaren catorze d'inconstitucionalitats i vint-i-set articles que reben una interpretació concreta per part del Tribunal, encara que desconeixem quina interpretació, al no saber el contingut dels fonaments jurídics als quals es remet aquesta decisió. És a dir, sabem que interpreten bona part de l'Estatut, i sembla que només pot ser per limitar el sentit dels preceptes, però hem d'esperar a tenir la sentència sencera per tenir "la dimensió de la tragèdia".

I què es declara inconstitucional? Són articles o incisos que es pretenen extirpar amb bisturí. Sap greu perquè precisament són tots aspectes en els quals es pretenia anar una mica mes enllà de l'Estatut del 79, o almenys posar els fonaments per què algun dia es pogués anar més enllà. La sentència estreny la Constitució, i no deixa anar més endavant al dret a l'autonomia. No només barra el pas a noves perspectives a Catalunya, sinó que tampoc permet que l'Estat sencer decideixi avançar en aquesta direcció.

Autor: Joan Costa i Font
En ple procés de construcció europea, Catalunya es troba immersa en una desigualtat institucional cada cop més visible. Aquesta desigualtat respon al següent:

“Si Europa es predefinís seguint criteris d’homogeneïtat cultural i econòmica, no hi ha cap dubte que atorgaria a Catalunya les mateixes competències que a Dinamarca. La realitat, en canvi, és que Catalunya, no gaudeix de les competències fiscals sobre els impostos de persones físiques i jurídiques que té Dinamarca; tampoc té les competències sobre justícia, regulació d’infrastructures i indústries estratègiques que tots sabem que són importants per atraure empreses internacionals”.

L’Estatut, en la seva versió original, intentava corregir aquesta desigualtat, però les seves revisions i interpretacions tornen a situar Catalunya en la desigualtat originària.

Autora: Dolors Feliu
L’Estatut és un pacte constitucional entre els ciutadans i el Parlament de Catalunya i les Corts Generals. Té el seu fonament en l’article 2 de la Constitució, en el qual es proclamen la indissoluble unitat de la nació espanyola i el dret a l’autonomia de les nacionalitats que la integren. Així doncs, a la Constitució espanyola (CE), la indissolubilitat d’Espanya va lligada al fet que es reconegui i es garanteixi aquest dret a tenir autonomia política.

Així, davant de les veus que clamen que el Tribunal Constitucional ha de declarar la inconstitucionalitat de l’Estatut per preservar “Espanya”, cal afirmar que, amb la Constitució a la mà, és ben bé al contrari. Efectivament, no és que l’Estatut modifiqui la Constitució, com pretenen els seus detractors, sinó que s’emmarca en un dels seus pilars fonamentals: el dret a l’autonomia. La modificació o revisió d’aquest article 2 de la CE, recordem-ho, requereix el mateix procediment de reforma que els drets fonamentals o la corona. En canvi, el Títol VIII de la Constitució, que conté el llistat de competències estatals, està a disposició de la voluntat estatal a través dels mecanismes de delegació o transferència via l’article 150.2 de la CE, o bé pot ser objecte de reforma constitucional d’acord amb l’article 167 de la CE, procediment menys agreujat.

Tot i això, cal dir que l’Estatut no té ni una coma d’inconstitucional. I encara menys de concepte, farcit com està de referències a la Constitució i a la legislació estatal. Però la tensió dels tribunals constitucionals, escorats cap a l’Estat, és un clàssic dels estats compostos, i també “l’efecte bumerang” que provoca cap a posicions més radicals, autonomistes o independentistes, com ja ha passat a Bèlgica o a Itàlia. Els canadencs fa temps que es refereixen col•loquialment al seu Tribunal Suprem com “the legal tower of Pisa” (la torre legal de Pisa), inclinada sempre cap a l’Estat. També és clàssic el dilema dels ens subestatals de deslegitimar el Tribunal i no confiar-li la solució dels conflictes, com ja fa el País Basc, o bé reconèixer-lo com a àrbitre, com fins ara ha fet Catalunya. La torre de Pisa no es pot redreçar, però si no es reforcen contínuament els seus fonaments, amb sentències acceptades per tots, si cau cap al lloc on s’inclina, ja no servirà.

Autor: Roger Buch
Per tal que els sistemes polítics democràtics gaudeixin d’una bona salut, és important que cada generació tingui l’oportunitat de votar la principal norma que regula el propi règim polític. L’estat de dret es basa en el principi de jerarquia i en la submissió de totes les normes a una de principal. És per això, que cap de les lleis que es facin pot contradir la Constitució, la mare de totes les lleis.

Els catalans, ara fa trenta anys, van votar favorablement la Constitució i, un any més tard, l’Estatut d’autonomia. Ha passat una generació, s’ha renovat la meitat del cos electoral i els catalans han tornat a votar un Estatut d’autonomia. Sembla possible que el Tribunal Constitucional retalli alguns articles d’aquest nou Estatut, argumentant precisament que contradiuen la Constitució. No entro a discutir la composició del Tribunal i ni la seva ideologia esbiaixada, ja que ja ho han fet altres persones d’aquest Observatori. Però sí que voldria preguntar-me fins a quin punt aquesta llei votada ara fa 30 anys té legitimitat avui. Aleshores, els catalans van votar amb una majoria molt confortable una Constitució que segellava el franquisme i que, per a molts, semblava que era la única opció per començar un nou camí democràtic. Com ja s’ha dit en nombroses ocasions, aquell 6 de desembre de l’any 1978 calia triar entre l’actual Constitució o el retorn a la tenebrosa dictadura franquista. Semblava fàcil triar. La papereta de la República Catalana en aquell referèndum ni tan sols es va arribar a imprimir.

El procés estatutari ha deixat clar que el contingut de l’Estatut d’autonomia de Catalunya el determinen el PP i el PSOE al Tribunal Constitucional. La seva sentència fixarà definitivament què hi cap i què no hi cap a la Constitució espanyola i què és autonomia en el present règim. A hores d’ara ja és evident que combinarà les tesis socialistes, plasmades en les al·legacions de l’advocat de l’Estat en nom del Govern espanyol, i les tesis populars per assolir una sentència per unanimitat del present Tribunal Constitucional: nul·litats concretes d’articles a petició del PP i declaració dels articles no anul·lats de subordinació de l’Estatut a la legislació que lliurement en facin les Corts i Govern espanyols, que és la posició comuna de PP i PSOE. La sentència serà per unanimitat o poc menys, amb vots provinents del PSOE i del PP, i combinarà anul·lacions d’articles (posició PP: v. recurs) i declaracions, en tota la resta, de manca d’eficàcia i d’obligatorietat: l’Estatut està subordinat a la normativa espanyola i les Corts i el Govern espanyols no estan obligats a legislar en compliment del seu contingut

Han transcorregut tres dècades des de l’aprovació de la Constitució de 1978 i dels primers estatuts d’autonomia. Segons els criteris sociològics habituals, equivalen a dues generacions. Òbviament, avui sabem moltes més coses sobre les llums i ombres del model constitucional actual del que ens imaginàvem, més del que sabíem en els temps de la transició de finals dels anys setanta. Bàsicament, el nou marc jurídic va permetre sortir d’una dictadura i d’un Estat molt centralitzat per passar a una democràcia amb certes dosis de descentralització. Tanmateix, el problema històricament irresolt de com reconèixer i acomodar una realitat plurinacional no ha quedat solucionat en el marc jurídic actual. Volgudament o no, el model constitucional ha confós des dels seus inicis dues qüestions: la descentralització de l’Estat i l’acomodació política del seu pluralisme nacional intern.