Autor: Joan Costa i Font
En ple procés de construcció europea, Catalunya es troba immersa en una desigualtat institucional cada cop més visible. Aquesta desigualtat respon al següent:

“Si Europa es predefinís seguint criteris d’homogeneïtat cultural i econòmica, no hi ha cap dubte que atorgaria a Catalunya les mateixes competències que a Dinamarca. La realitat, en canvi, és que Catalunya, no gaudeix de les competències fiscals sobre els impostos de persones físiques i jurídiques que té Dinamarca; tampoc té les competències sobre justícia, regulació d’infrastructures i indústries estratègiques que tots sabem que són importants per atraure empreses internacionals”.

L’Estatut, en la seva versió original, intentava corregir aquesta desigualtat, però les seves revisions i interpretacions tornen a situar Catalunya en la desigualtat originària.

Autora: Dolors Feliu
L’Estatut és un pacte constitucional entre els ciutadans i el Parlament de Catalunya i les Corts Generals. Té el seu fonament en l’article 2 de la Constitució, en el qual es proclamen la indissoluble unitat de la nació espanyola i el dret a l’autonomia de les nacionalitats que la integren. Així doncs, a la Constitució espanyola (CE), la indissolubilitat d’Espanya va lligada al fet que es reconegui i es garanteixi aquest dret a tenir autonomia política.

Així, davant de les veus que clamen que el Tribunal Constitucional ha de declarar la inconstitucionalitat de l’Estatut per preservar “Espanya”, cal afirmar que, amb la Constitució a la mà, és ben bé al contrari. Efectivament, no és que l’Estatut modifiqui la Constitució, com pretenen els seus detractors, sinó que s’emmarca en un dels seus pilars fonamentals: el dret a l’autonomia. La modificació o revisió d’aquest article 2 de la CE, recordem-ho, requereix el mateix procediment de reforma que els drets fonamentals o la corona. En canvi, el Títol VIII de la Constitució, que conté el llistat de competències estatals, està a disposició de la voluntat estatal a través dels mecanismes de delegació o transferència via l’article 150.2 de la CE, o bé pot ser objecte de reforma constitucional d’acord amb l’article 167 de la CE, procediment menys agreujat.

Tot i això, cal dir que l’Estatut no té ni una coma d’inconstitucional. I encara menys de concepte, farcit com està de referències a la Constitució i a la legislació estatal. Però la tensió dels tribunals constitucionals, escorats cap a l’Estat, és un clàssic dels estats compostos, i també “l’efecte bumerang” que provoca cap a posicions més radicals, autonomistes o independentistes, com ja ha passat a Bèlgica o a Itàlia. Els canadencs fa temps que es refereixen col•loquialment al seu Tribunal Suprem com “the legal tower of Pisa” (la torre legal de Pisa), inclinada sempre cap a l’Estat. També és clàssic el dilema dels ens subestatals de deslegitimar el Tribunal i no confiar-li la solució dels conflictes, com ja fa el País Basc, o bé reconèixer-lo com a àrbitre, com fins ara ha fet Catalunya. La torre de Pisa no es pot redreçar, però si no es reforcen contínuament els seus fonaments, amb sentències acceptades per tots, si cau cap al lloc on s’inclina, ja no servirà.

Autor: Roger Buch
Per tal que els sistemes polítics democràtics gaudeixin d’una bona salut, és important que cada generació tingui l’oportunitat de votar la principal norma que regula el propi règim polític. L’estat de dret es basa en el principi de jerarquia i en la submissió de totes les normes a una de principal. És per això, que cap de les lleis que es facin pot contradir la Constitució, la mare de totes les lleis.

Els catalans, ara fa trenta anys, van votar favorablement la Constitució i, un any més tard, l’Estatut d’autonomia. Ha passat una generació, s’ha renovat la meitat del cos electoral i els catalans han tornat a votar un Estatut d’autonomia. Sembla possible que el Tribunal Constitucional retalli alguns articles d’aquest nou Estatut, argumentant precisament que contradiuen la Constitució. No entro a discutir la composició del Tribunal i ni la seva ideologia esbiaixada, ja que ja ho han fet altres persones d’aquest Observatori. Però sí que voldria preguntar-me fins a quin punt aquesta llei votada ara fa 30 anys té legitimitat avui. Aleshores, els catalans van votar amb una majoria molt confortable una Constitució que segellava el franquisme i que, per a molts, semblava que era la única opció per començar un nou camí democràtic. Com ja s’ha dit en nombroses ocasions, aquell 6 de desembre de l’any 1978 calia triar entre l’actual Constitució o el retorn a la tenebrosa dictadura franquista. Semblava fàcil triar. La papereta de la República Catalana en aquell referèndum ni tan sols es va arribar a imprimir.