Han transcorregut tres dècades des de l’aprovació de la Constitució de 1978 i dels primers estatuts d’autonomia. Segons els criteris sociològics habituals, equivalen a dues generacions. Òbviament, avui sabem moltes més coses sobre les llums i ombres del model constitucional actual del que ens imaginàvem, més del que sabíem en els temps de la transició de finals dels anys setanta. Bàsicament, el nou marc jurídic va permetre sortir d’una dictadura i d’un Estat molt centralitzat per passar a una democràcia amb certes dosis de descentralització. Tanmateix, el problema històricament irresolt de com reconèixer i acomodar una realitat plurinacional no ha quedat solucionat en el marc jurídic actual. Volgudament o no, el model constitucional ha confós des dels seus inicis dues qüestions: la descentralització de l’Estat i l’acomodació política del seu pluralisme nacional intern.[Més:] Es tracta de dues qüestions que requereixen tècniques, institucions i processos de decisió diferenciats. En canvi, el model actual tracta de diluir el segon objectiu en el primer, facilitant un model “regionalitzador” que manté la primacia pràctica en el terreny polític i econòmic del poder central (amb l’excepció basca i navarresa) i tracta les “comunitats autònomes” d’una forma uniforme i jeràrquicament inferior respecte de les institucions i els processos del poder central. La regulació de la plurinacionalitat és inexistent i la descentralització ha acabat amb uns autogoverns amb un baix contingut de decisió política i econòmica real.

Fa pocs anys, la reforma de l’Estatut de Catalunya marcava tres objectius bàsics per tal de superar les mancances del model anterior: 1) l’establiment d’un reconeixement explícit de la realitat nacional catalana; 2) un aprofundiment i una millor defensa de l’autogovern polític que permetés desenvolupar polítiques pròpies i diferenciades per part de la Generalitat; i 3) un model de finançament que acabés amb una excessiva “solidaritat” interterritorial, una solidaritat que no té paral•lel en altres estats europeus i que en la pràctica esdevé un autèntic espoli fiscal amb un dèficit al voltant del 10% del PIB de Catalunya. El resultat de l’Estatut aprovat finalment l’any 2006 presenta deficiències en els tres aspectes i, a més, es troba pendent d’un recurs davant el Tribunal Constitucional (TC) —un tribunal la regulació constitucional del qual presenta greus problemes de legitimitat que afecten a la seva composició, als seus procediments i a la seva dependència dels partits d’àmbit estatal— que també afecta aquests tres aspectes.

Quina ha de ser la resposta de les formacions polítiques i de la societat civil del país si el TC rebaixa encara més el contingut del reconeixement, l’autogovern i la solvència econòmica de Catalunya? Crec que aquesta resposta ja no pot ser la tradicional, és a dir, la d’acatar la sentència i obrir una doble estratègia que combini la tàctica del “peix al cove” a curt termini amb una propera reforma estatutària a mig termini. Avui sabem millor que mai el que aquesta estratègia dóna de si: una reformulació legal que, després de molts costos en el procés, no qüestiona les bases regionalitzadores i marcadament jeràrquiques entre el poder central i unes autonomies considerades de manera uniforme; que no fa seu el pluralisme nacional, cultural i lingüístic interns de l’Estat; que envaeix competències estatutàries; que manté una estructura centralitzada en el poder judicial i en la fiscalitat; i que monopolitza la política europea i internacional.

Si la sentència del TC afecta aspectes clau de l’Estatut com la llengua, el contingut de l’autogovern, les bases del sistema de finançament o el reconeixement simbòlic de la realitat nacional catalana, la resposta hauria de ser unitària, plantejada a mig termini, i molt més contundent que les realitzades habitualment. De fet, es tractaria d’establir una reacció tan immediata com a mig termini davant l’intent de diluir la realitat nacional de Catalunya en el model jeràrquic i homogeneïtzador de l’Estat. Les coses no han d’acabar amb una manifestació al carrer i unes quantes declaracions tan clares com inútils. S’han de prendre mesures que puguin afectar la legitimitat de l’Estat i que facilitin la projecció nacional del país en diversos escenaris. Això es pot concretar en tres tipus d’accions: 1) la internacionalització del conflicte; 2) pràctiques de desobediència civil; i 3) mesures d’insubmissió fiscal. La internacionalització del conflicte requereix una política informativa i de cerca d’aliances que facin que la causa catalana sigui coneguda i “simpàtica” amb la finalitat de tenir veu i de bastir aliances amb altres forces polítiques d’arreu del món. Les pràctiques de desobediència civil afecten qüestions com el no-compliment de determinades lleis estatals (ús de banderes, regulació dels models educatiu i de salut, de les regulacions sobre el poder municipal, del model d’universitats, etc.). Aquests dos tipus d’accions afectarien tant les forces polítiques com les organitzacions de la societat civil. Les pràctiques d’insubmissió fiscal, sempre tècnicament més complicades, requeririen l’acord de les forces polítiques del país i també el poder local. Es tracta d’establir programes contundents que condueixin el malestar del país i que estableixin una estratègia d’autoafirmació nacional i de projecció política del país amb vocació de futur. Liderar és oferir projectes, models i estratègies. La pregunta —que vol ser més pertinent que impertinent— és si les forces polítiques catalanes i els seus líders actuals estan capacitats per portar endavant l’autoafirmació nacional i la projecció política que el país i els seus ciutadans necessiten en els propers anys.