Autora: Dolors Feliu
L’Estatut és un pacte constitucional entre els ciutadans i el Parlament de Catalunya i les Corts Generals. Té el seu fonament en l’article 2 de la Constitució, en el qual es proclamen la indissoluble unitat de la nació espanyola i el dret a l’autonomia de les nacionalitats que la integren. Així doncs, a la Constitució espanyola (CE), la indissolubilitat d’Espanya va lligada al fet que es reconegui i es garanteixi aquest dret a tenir autonomia política.

Així, davant de les veus que clamen que el Tribunal Constitucional ha de declarar la inconstitucionalitat de l’Estatut per preservar “Espanya”, cal afirmar que, amb la Constitució a la mà, és ben bé al contrari. Efectivament, no és que l’Estatut modifiqui la Constitució, com pretenen els seus detractors, sinó que s’emmarca en un dels seus pilars fonamentals: el dret a l’autonomia. La modificació o revisió d’aquest article 2 de la CE, recordem-ho, requereix el mateix procediment de reforma que els drets fonamentals o la corona. En canvi, el Títol VIII de la Constitució, que conté el llistat de competències estatals, està a disposició de la voluntat estatal a través dels mecanismes de delegació o transferència via l’article 150.2 de la CE, o bé pot ser objecte de reforma constitucional d’acord amb l’article 167 de la CE, procediment menys agreujat.

Tot i això, cal dir que l’Estatut no té ni una coma d’inconstitucional. I encara menys de concepte, farcit com està de referències a la Constitució i a la legislació estatal. Però la tensió dels tribunals constitucionals, escorats cap a l’Estat, és un clàssic dels estats compostos, i també “l’efecte bumerang” que provoca cap a posicions més radicals, autonomistes o independentistes, com ja ha passat a Bèlgica o a Itàlia. Els canadencs fa temps que es refereixen col•loquialment al seu Tribunal Suprem com “the legal tower of Pisa” (la torre legal de Pisa), inclinada sempre cap a l’Estat. També és clàssic el dilema dels ens subestatals de deslegitimar el Tribunal i no confiar-li la solució dels conflictes, com ja fa el País Basc, o bé reconèixer-lo com a àrbitre, com fins ara ha fet Catalunya. La torre de Pisa no es pot redreçar, però si no es reforcen contínuament els seus fonaments, amb sentències acceptades per tots, si cau cap al lloc on s’inclina, ja no servirà. [Més:]

El Tribunal Constitucional no ho és tot. Si de la sentència sobre l’Estatut en resulta un text estatutari que no satisfà al poble de Catalunya, seran les Corts i el Govern estatals els que es poden veure sotmesos a una pressió democràtica forta. Alguns exemples: els resultats electorals que afectin a la composició de les Corts, la radicalització dels partits i de l’arc parlamentari autonòmic, les propostes normatives o de referèndum plantejades legítimament i de forma aclaparadorament majoritària per les institucions catalanes, la pressió mediàtica i al carrer, etc. L’existència i la força d’aquesta pressió serà allò realment determinant.

Tot i la resistència de les institucions centrals a reconèixer un major grau d’autogovern, no van poder aturar l’elaboració i l’aprovació de l’Estatut de 2006. I si l’Estatut és declarat inconstitucional per presumptes contradiccions amb el Títol VIII de la CE, a la pròpia Constitució hi ha la solució: hi ha marge per a un Pacte d’Autogovern Catalunya-Estat. L’Estat pot utilitzar la via de l’article 150.2 de la CE per adequar la voluntat política al procediment constitucional necessari. I finalment, com més aviat millor, s’haurà d’acabar modificant el Títol VIII de la CE, per deixar sa i estalvi l’article 2, que és el garant de l’equilibri necessari en les tensions territorials i nacionals. No obstant això, encara resta pendent la reforma del Senat. Això si, com ja ens advertia el Tribunal Suprem de Canadà a la sentència de febrer de 1998 sobre Quebec: la voluntat del poble —ara el català— haurà de ser clara.