Autor: Joan Costa i Font
En ple procés de construcció europea, Catalunya es troba immersa en una desigualtat institucional cada cop més visible. Aquesta desigualtat respon al següent:

“Si Europa es predefinís seguint criteris d’homogeneïtat cultural i econòmica, no hi ha cap dubte que atorgaria a Catalunya les mateixes competències que a Dinamarca. La realitat, en canvi, és que Catalunya, no gaudeix de les competències fiscals sobre els impostos de persones físiques i jurídiques que té Dinamarca; tampoc té les competències sobre justícia, regulació d’infrastructures i indústries estratègiques que tots sabem que són importants per atraure empreses internacionals”.

L’Estatut, en la seva versió original, intentava corregir aquesta desigualtat, però les seves revisions i interpretacions tornen a situar Catalunya en la desigualtat originària.[Més:]

En el passat, especialment en el període de transició, Catalunya va seguir allò que els criteris de moderació i racionalitat suggerien en tot moment. És a dir, es va confirar en la vergonya dels espanyols per haver acceptat un règim nacionalista i totalitari, tot abraçant processos de descentralització política que restaven ben lluny dels criteris de federalisme fiscal avui acceptats, i que no resolien la desigualtat institucional. Els criteris utilitzats en la versió final de l’Estatut, així com la seva interpretació, no ajuden a resoldre aquesta desigualtat. Tampoc sembla que allò decidit en matèria d’infrastructures quedi ben lligat. Ben al contrari, avui es pot afirmar que el procés estatutari ha estat un fracàs rotund que porta a dues conclusions: a) cada dia són menys aquells que gaudeixen d’arguments sòlids per creure en la possibilitat d’un federalisme a una Espanya amb cultura d’estat unitari; i b) la classe política catalana necessita un canvi d’elits, més preparades per a un canvi d’estratègia política.

El canvi estratègic és necessari atès que les solucions cooperatives del passat (peix al cove) han demostrat ser un fracàs independentment de qui l’hagi encapçalat. Així doncs, només resten obertes estratègies competitives que demanen l’acció coordinada del catalanisme a tots els nivells. Només una resposta coordinada a la sentència del Tribunal Constitucional podria conduir a l’èxit i, de pas, podria servir per deixar clar que entre Múrcia i Dinamarca, volem ser la Dinamarca del sud d’Europa.