L’article de la professora Eva Pons sobre aquest punt clau de l’Estatut és prou eloqüent, però em sembla útil afegir-hi algunes consideracions i referències que reforcen els fonaments democràtics de l’Estatut davant dels qui s’hi puguin oposar.

Em sembla imprescindible, per exemple, que es difongui àmpliament la Recomanació 1735 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa sobre ‘El concepte de nació’ (versió anglesa: http://assembly.coe.int/Main.asp?link=/Documents/AdoptedText/ta06/EREC1735.htm#1; versió francesa: http://assembly.coe.int/Mainf.asp?link=/Documents/AdoptedText/ta06/FREC1735.htm), adoptada precisament el gener de 2006, quan estava en ple apogeu la campanya de la dreta espanyola contra l’Estatut de Catalunya.

Aquesta recomanació té la finalitat de “fer progressar la reflexió sobre la qüestió de les minories nacionals i dels seus drets en l’Europa del segle XXI”. Amb aquest propòsit, recorda que les minories o comunitats nacionals sorgeixen sovint com a resultat de canvis de les fronteres estatals i representen una part constitutiva i una entitat cofundadora de l’Estat, i els seus membres tenen el dret de preservar, expressar i desenvolupar la seva identitat nacional, tal com preveuen altres documents internacionals com el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Per tant, convida els Estats membres a adoptar legislacions que reconeguin les minories nacionals històriques i a aplicar-les de bona fe, incorporant el principi de discriminació positiva.

Més en concret (al punt 12), “L’Assemblea considera necessari reforçar el reconeixement dels vincles de cada ciutadà europeu amb la seva identitat , la seva cultura, les seves tradicions i la seva història, per tal de permetre a tot individu de definir-se com a membre d’una ‘nació’ cultural, independentment del país de què és ciutadà o de la nació cívica a què pertany com a ciutadà, i més precisament, satisfer les aspiracions creixents de les minories que tenen un elevat sentit de pertinença a una certa nació cultural. És important, alhora en una perspectiva política i jurídica, encoratjar una aproximació més tolerant a la qüestió de les relacions entre l’Estat i les minories nacionals, que culmini en l’acceptació genuïna del dret de tot individu a pertànyer a la nació que sent que pertany, sigui en termes de ciutadania o en termes de llengua, cultura i tradicions.”

La futura sentència del Tribunal Constitucional ens indicarà si el Regne d’Espanya ha arribat a formar part de l’Europa del segle XXI o encara no.

Isidor Marí
Vocal de la Junta d'Òmnium

L’ús del terme nació per definir Catalunya en l’Estatut d’autonomia del 2006 ha estat un dels punts més controvertits del darrer procés estatuari. Ja quan es va elaborar la Constitució espanyola de 1978, es va produir una polèmica conceptual similar, que es va repetir en debatre’s l’Estatut del 1979, tot i que la proximitat amb els debats constituents va conduir llavors els partits catalans a seguir la literalitat constitucional i a definir Catalunya com a nacionalitat. Per tant, ens trobem davant d’una qüestió reiteradament intentada i fins avui no del tot reeixida.
Inicialment, en el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, l’article 1 establia que “Catalunya és una nació” i l’article 8 duia com a títol “Els símbols nacionals”. El Consell Consultiu va avalar la constitucionalitat d’aquestes expressions en l’articulat estatutari (Dictamen núm. 269, de setembre de 2005).