L’ús del terme nació per definir Catalunya en l’Estatut d’autonomia del 2006 ha estat un dels punts més controvertits del darrer procés estatuari. Ja quan es va elaborar la Constitució espanyola de 1978, es va produir una polèmica conceptual similar, que es va repetir en debatre’s l’Estatut del 1979, tot i que la proximitat amb els debats constituents va conduir llavors els partits catalans a seguir la literalitat constitucional i a definir Catalunya com a nacionalitat. Per tant, ens trobem davant d’una qüestió reiteradament intentada i fins avui no del tot reeixida.
Inicialment, en el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, l’article 1 establia que “Catalunya és una nació” i l’article 8 duia com a títol “Els símbols nacionals”. El Consell Consultiu va avalar la constitucionalitat d’aquestes expressions en l’articulat estatutari (Dictamen núm. 269, de setembre de 2005). [Més:]Però posteriorment les Corts Generals van canviar la redacció de l’article 1, que ara comença dient: “Catalunya, com a nacionalitat...”. Paral•lelament, en l’article 8, intitulat “Els símbols de Catalunya”, es reitera que “Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne”. Fruit d’aquests canvis, l’única referència directa a la nació quedava relegada al Preàmbul, el qual inclou el següent: “El Parlament, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. La menció a la nació en el Preàmbul, mancat d’efectes normatius directes, no sembla haver acontentat del tot ningú: d’una banda, s’ha criticat com a fórmula massa ambigua i patètica en termes simbòlics i de legitimitat (sense negar ni afirmar la voluntat majoritària del Parlament, cal notar però que el legislador estatuent de l’Estat es refereix per primer cop el caràcter de “realitat nacional” de Catalunya); i, d’altra banda, no ha impedit que el Partit Popular i el Defensor del Poble en qüestionessin la constitucionalitat en sengles recursos davant el Tribunal Constitucional.
La qüestió bàsica que es troba implicada aquí és la de la definició o autoidentificació de la comunitat amb la qual es vincula la seva voluntat d’autogovern. Cal notar que la identificació de la comunitat des del punt de vista de la seva identitat col•lectiva no és un aspecte superflu dins de l’Estatut. Al contrari, en un sentit ampli es pot considerar part de la “denominació” de la comunitat, d’acord amb la seva identitat històrica, que l’article 147.2 de la Constitució assenyala com un dels continguts necessaris de la norma estatutària. El principi dispositiu que guia l’elaboració dels estatuts ha donat lloc a distintes fórmules (“nacionalitat”, “nacionalitat històrica”, “comunitat històrica”, “regió”, “comunitat foral” o, fins i tot, “regne” en el cas de la Comunitat Valenciana), no estrictament coincidents amb els termes constitucionals.
Per tant, l’Estatut ha de poder desenvolupar una funció interpretativa dels termes de l’article 2 de la Constitució —tenint en compte que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions”— en definir la identitat de Catalunya, amb l’únic límit de no contradir-lo.
En el pla terminològic, hi ha coincidència a l’hora d’acceptar el caràcter polisèmic del terme nació, que admet diferents accepcions, tant des del punt de vista cultural com des del punt de vista polític i jurídic. Durant els debats parlamentaris sobre l’article 2 de la Constitució ja es feia evident que per a una majoria dels parlamentaris favorables a incloure el terme nacionalitat, aquest terme era sinònim de nació i, per tant, coherent amb la concepció d’Espanya com a “nació de nacions” o “estat-nació plurinacional”; alhora, altres parlamentaris discutien el terme nacionalitat perquè consideraven que entrava en contradicció amb el terme nació aplicat a la “nació espanyola”. A més, el preàmbul constitucional reconeix i proclama el caràcter plurinacional de la mateixa Nació espanyola, formada per diferents “pobles”. Posteriorment, la doctrina jurídica ha destacat la coexistència de diferents accepcions del terme nació des dels vessants cultural, sociològic i també jurídic, sense que se’n dedueixi una única definició en cadascun d’aquests camps del saber (com recordava el Consell Consultiu en el seu Dictamen núm. 269).
En qualsevol cas, tot i que es tracta de termes intercanviables, la sinonímia entre nacionalitat i nació té un límit, perquè el sentit del primer terme ha de ser diferent del que la Constitució predica de la “Nació espanyola”. La diferència essencial entre les dues concepcions de la nació —la que apareix en la Constitució i la que és susceptible de ser inclòs en l’Estatut— no és altra que l’atribució del concepte clàssic de sobirania, que incorpora el terme nació a la Constitució. És a dir, en la mesura que no es vinculi el terme nació amb els termes estat o sobirania el primer no entra en contradicció amb l’article 2 de la Constitució (com va establir també el Consell Consultiu). Una lectura sistemàtica del text estatutari del 2006 permet descartar l’esmentada vinculació, desmentida per les al•lusions al fet que Catalunya “exerceix el seu autogovern, constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut” (article 1).
Les nocions estatutàries de “nació” o “nacionalitat” (i l’adjectiu nacional referible a ambdós, atès que cal descartar nacionalitari com a adjectiu ) responen així a una mateixa voluntat de reafirmació jurídica de les característiques polítiques col•lectives de la comunitat catalana. En aquest sentit, el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i la menció que n’ha restat en el Preàmbul de l’Estatut del 2006 no fan sinó recollir una concepció política àmpliament majoritària a Catalunya i reflectida jurídicament en nombroses lleis i disposicions que esmenten el caràcter nacional dels símbols i de les institucions catalanes (entre altres, la Llei 1/1980, de 12 de juny, de la Diada Nacional de Catalunya; la Llei 1/1993, de 25 de febrer, de l’himne nacional de Catalunya; o les normes que institueixen el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la declaració d’un paratge natural d’interès nacional, o la darrera Llei 6/2008, de 13 de maig, del Consell Nacional de la Cultura i les Arts), la constitucionalitat de les quals no s’ha discutit.
D’acord amb el que s’ha exposat, no és contradictori amb la Constitució espanyola l’ús del terme nació en el Preàmbul —com tampoc ho era en l’article 1 de la proposta de 30 de setembre de 2005— ni de l’adjectiu derivat nacional de l’article 8 de l’Estatut vigent. Fins i tot la jurisprudència anterior del Tribunal Constitucional només havia utilitzat l’expressió “Nació espanyola” en molt comptades ocasions, i limitant-se sempre a transcriure l’article 2, amb un mer valor recordatori o retòric i mai com a element determinant. Amb tot, s’observa un canvi de to en la sentència més recent, d’11 de setembre del 2008, sobre la llei de convocatòria del referèndum sobre el dret a decidir al País Basc, en la qual les referències a la ”Nación española” i al “Pueblo español” —que aparentment podien haver-se eludit per resoldre el conflicte jurídic suscitat— semblen expressar una visió contrària al reconeixement dels “pobles” esmentats en el preàmbul constitucional i a l’establiment de fórmules de sobirania compartida dins del marc de la Constitució.
La decisió del Tribunal Constitucional sobre l’aspecte de l’Estatut aquí analitzat serà crucial per constatar si s’imposa per part de la sentència una visió uniformitzadora i tancada del model constitucional o bé es reconeix l’obertura del text constitucional de 1978 que permeti expressar-se a la realitat plurinacional de l’Estat. La significació política i simbòlica de la qüestió no es pot obviar en definir els límits constitucionals en aquest supòsit. Així, amb una hipotètica intervenció anul•latòria o interpretativa d’abast restrictiu s’estaria afectant la capacitat d’autoidentificació del poble de Catalunya, el qual va aprovar finalment l’Estatut en referèndum, i que compta amb el suport de les Corts Generals.