Autora: Muriel Casals
L’economista Ramon Trias Fargas, un dels pioners de l’estudi de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, definia la situació com una “asfíxia premeditada”. Els diferents governs espanyols s’han comportat, al llarg de pràcticament tota la història contempòrania, com si no consideressin que Catalunya forma realment part d’un espai polític que d’altra banda volen únic. Prefereixen limitar el creixement econòmic si passa per l’enfortiment de l’economia catalana. Hem de veure el debat actual sobre el finançament en el marc d’aquest comportament atàvic.

Autora: Elisenda Paluzié
La negociació del finançament que s’ha anat perllongant aquest darrer any, incomplint els terminis marcats per l’Estatut, ha permès visualitzar algunes de les mancances que el grup Economistes pel NO ja va advertir en la campanya del referèndum. Així, el nou Estatut va representar la renúncia a un veritable canvi de model amb bilateralitat efectiva, i el manteniment de Catalunya en el règim comú, multilateral, on totes les comunitats autònomes acaben acordant amb el Ministeri d’Economia un model en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, que es plasma en la LOFCA.

Ara bé, el nou Estatut incorporava uns principis que si es complissin permetrien millorar el finançament de Catalunya. Per una banda, per determinar les necessitats de despesa de les comunitats autònomes, la població s’hauria de ponderar amb variables com la immigració i els costos diferencials que afavoreixen Catalunya. En el model de finançament actual, les variables que rectifiquen la població i els fons addicionals i regles de modulació que intervenen en el càlcul de necessitats fan que Catalunya acabi rebent per sota del seu pes en termes de població.