La lluita per un finançament just va trobar en l’Estatut aprovat una fita de millora en una regulació que ens situa entre la continuïtat del model vigent fins al moment i una aspiració al concert econòmic, de moment també inabastable.

La realitat de les amenaces que avui imperen sobre la previsió estatutària, des de la no-aplicació sistemàtica d’una llei vigent fins a l’amenaça d’un nou buidat de contingut resultant de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, ens obliguen a ser conscients de la importància del moment.

De manera que té sentit valorar la transgressió que tot el procés està suposant respecte d’allò aprovat pel Parlament de Catalunya, referendat a més pel poble català. Tres són les consideracions bàsiques d’aquesta valoració:[Més:]

1. L’esperit i la lletra de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) suposen una determinació inequívoca en favor de l’anivellament parcial (i) sobre el component de recursos propis i no sobre el total, (ii) respecte d’uns tipus específics de despesa (les essencials de l’estat de benestar) i no tota, i (iii) a partir sempre d’un esforç fiscal idèntic. Si aquests tres elements no hi són —ara no s’hi preveuen a la proposta coneguda—, no s’haurà respectat ni el contingut ni la forma del que preveu l’EAC.

La prova del cotó de tot això serà que els recursos per càpita s’acabin situant en algun punt per sobre del finançament mig estatal i el pes que representa la capacitat fiscal catalana en les recaptacions estatals participades.

2. En el càlcul de necessitats, la població actualitzada ens dóna un sostre mínim que s’ha d’incrementar d’acord amb les variables correctores que preveu l’EAC. I aquest percentatge ha d’operar no sobre els fons addicionals sinó sobre els totals.

La prova del cotó serà, per tant, que a la fórmula de necessitats Catalunya assoleixi una participació superior al seu percentatge de població. Altrament, de nou, no s’haurà respectat ni el contingut ni la forma de l’EAC.

3. Pel que fa a les inversions, per tots els conceptes, qualsevol participació que en el termini de 10 anys, any a any, suposi una xifra inferior al pes del PIB de Catalunya en el PIB estatal serà indicatiu de la manca de compliment de l’esperit i la lletra d’allò que preveu l’EAC.

En coherència amb el que hem esmentat, és en la participació resultant dels tres conceptes anteriors i no només en una xifra absoluta on s’han d’avaluar les línies “vermelles” del nou acord de finançament. És a dir, sense model, sobre la base d’una quantitat determinada —ja sigui alta (per salvar els dèficits galopants de les finances autonòmiques) o més reduïda (en correspondència coparticipada amb la crisi mateixa de les finances públiques estatals)—, no es pot considerar acceptable cap acord de finançament.