Autora: Muriel Casals
L’economista Ramon Trias Fargas, un dels pioners de l’estudi de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, definia la situació com una “asfíxia premeditada”. Els diferents governs espanyols s’han comportat, al llarg de pràcticament tota la història contempòrania, com si no consideressin que Catalunya forma realment part d’un espai polític que d’altra banda volen únic. Prefereixen limitar el creixement econòmic si passa per l’enfortiment de l’economia catalana. Hem de veure el debat actual sobre el finançament en el marc d’aquest comportament atàvic. [Més:]

Avui ja tothom sap que els catalans no rebem en forma de despesa pública la part corresponent als impostos que hem pagat. S’han publicat tota mena de càlculs i no es discuteix l’existència d’una diferència que durant els darrers anys ha representat al voltant de 2.400 € per persona i any, o el 10% del PIB de Catalunya. És a dir: paguem un delme per pertànyer a Espanya, una proporció que no té res a veure amb la solidaritat entre territoris.

L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 proposava un esquema de relació financera que corregia aquesta injustícia. Com sabem, no és el text que es va aprovar. Amb l’Estatut vigent és més difícil, però no impossible, millorar una situació que impedeix que la Generalitat pugui fer front a les seves responsabilitats socials.

La discussió actual s’ha vist complicada per la situació de crisi econòmica. Els impostos cedits a la Generalitat (transmissions patrimonials, entre d’altres) s’han reduït molt mentre que les necessitats (atenció als immigrants, per exemple) segueixen ben presents. Això ha posat una gran pressió sobre el Govern català, que sap que és molt més important aconseguir un bon model de finançament, encara que la negativa a acceptar un mal acord impliqui de moment greus dificultats en la tresoreria.

La crisi també fa que el Govern espanyol no vulgui cedir. En una perspectiva raonable i dins del marc de l’Estat de les Autonomies, hi ha una solució ben clara: aprimar substancialment l’Estat central.