Autor: Guillem López Casasnovas
Estem a dies que es coneguin les xifres del nou finançament autonòmic. Segueixen unes poques línies per ajudar el lector a entendre l’allau de missatges que rebrà, entre declaracions polítiques interessades i operacions de màrqueting i maquillatge de dades per part dels diferents governs. Es tracta d’evitar que aquest nou episodi postestatutari es presenti de manera incomprensible per a la gent, desprestigiant un cop més el sistema autonòmic i la classe política en general.

Aquests darrers dies hem vist ja com alguns mitjans estan contribuint a la confusió. Així quan es tracta d’identificar la diferència entre les xifres del finançament de Catalunya i la mitjana de l’Estat. Primer, solen considerar aquests desinformadors la despesa total (incloent-hi les competències específiques, les catalanes de policia i presons) de manera que la despesa comparada no és realment comparable amb la de la resta de comunitats. S’infla la despesa nostra i així es diu que el diferencial entre Catalunya i la resta és menor (el de Madrid és més alt!!). [Més:]Segon, si es vol fer bé aquesta comparativa s’ha de fer sobre el finançament procedent de l’Estat, no sobre la despesa de cada comunitat, com fan alguns. És a dir, s’ha de fer segons recaptació normativa, la teòrica que l’administració central ha fixat, i no l’efectiva. Si s’inclou la real a la vegada que s’infla de nou la capacitat financera de Catalunya (fora de la que li pertoca rebre de l’Estat), es penalitza l’esforç de qui recapta per sobre del que es va considerar que era esperable en la gestió dels tributs cedits. De nou una altra manera de donar dades per aigualir la reivindicació catalana: de què es queixen de tracte injust si tan sols els separa de la mitjana poc més de 20 euros per càpita any! Atenció: ben comptada la xifra amb la liquidació última del 2007, aquesta era sis vegades més elevada. Dit d’altra manera, del nou acord la xifra resultant cal referenciar-la per a l’anàlisi al finançament de les competències comunes i a rendiments tributaris normatius.

Atents també que és probable que la presentació que es faci de l’acord per part del govern central il·lustri que Catalunya rep per sobre del que li correspon en termes de població (fent valer l’Estatut), però que ho refereixen només al nou finançament, ja sigui aquest 9.000, 10.000 o 11.000 milions d’euros (recordem que va començar la negociació en 5.000). Això és equívoc. El percentatge de participació superior al pes poblacional no s’ha d’aplicar sobre el nou finançament, sinó sobre el total de recursos transferits, del que el nou és poc més d’un 10%. Necessitem per tant participar sobre els nous fons prou per sobre del capitatiu com per refer el desfasament que portem en el finançament vell. No es demana deute històric aquí, que també es podria capitalitzant el que ha sigut un tractament injust en el passat que no atorgava ni el pes poblacional de Catalunya en els recursos de l’Estat, però sí de recordar que la major participació sobre el nou fons ha de ser prou superior percentualment a la població com per refer en escreix el total del finançament que Catalunya rebia. Aquí tindrà l’administració central dificultats a explicar aquest percentatge més alt (entorn del 20% o 23% segons la quantitat final del fons: a menys diners nous, més percentatge) a la resta de comunitats i ja veurem com ho disfressa, ja que els percentatges sempre son més entenedors que el ball de les xifres absolutes.

Cal també vetllar perquè l’escreix de recursos assolits entri en el sistema de finançament ordinari i no es faci via convenis especials o d’inversió que no consolidi al llarg del temps. Aquesta estratègia pot anar bé avui als dos governs: oxigenar la despesa corrent pròpia de Catalunya a través que l’Estat absorbeixi a curt algunes partides, en un context de dèficit públic galopant en què no ve ja d’un pam. Però el que aparenten recursos a curt no ho són a llarg, ja que no consoliden dins dels nous coeficients de participació i no posicionen millor la Generalitat de cara al futur.

És inequívoc que el pes de la participació de Catalunya en els ingressos de l’Estat ha d’estar per sobre de la població: quant per sobre, però, admet equívocs. L’Estatut no pondera les variables que esmenta i no exclou altres variables correctives a les que assenyala el text (no fa excloents les pròpies). És inequívoc també que el finançament ha de ser proporcional a l’esforç fiscal. És equívoc, però, el principi d’ordinalitat tal com ve redactat a l’Estatut. Aquests són errors nostres amb què caldrà conviure. La interpretació desitjada, que el finançament central repliqués l’ordre de les capacitats fiscals de les diferents comunitats o que l’actuació pressupostària central d’anivellament no modifiqui el rànquing de rendes relatives familiars reals d’abans d’aquesta actuació, no és a l’horitzó.

És, crec, acceptable (políticament) que s’arribi a la xifra de finançament pactant amb un gradient temporal (a tres anys, 60%, 80% i 100%), però no ho és que es faci amb partides de competències específiques, que s’han de tractar de millorar a part del finançament de les competències comunes. És acceptable (políticament, flexibilitzant l’Estatut, que sobre això no diu res) que sigui el percentatge consolidat i no una xifra absoluta el que guiï l’acord. Bé hem d’entendre que sobre xifres calculades sobre la recaptació en anys de bonança ara haguem d’actualitzar-los, però no ho és que la xifra se satisfaci fora del sistema. Tot i que és llaminer per al govern actual agafar-se a una xifra, en el sistema de coresponsabilitat fiscal en què estem (no en el concert basc) és més coherent valorar-ne el percentatge, que ens pot situar avui en xifres absolutes més baixes que les esperades (que ni cobreixen el dèficit que té la Generalitat), però amb capacitat futura de participació superior amb la recuperació econòmica.

Dit això i per concretar, la xifra de la Cambra (o d’on sigui que hagi sortit), deflactada per la pèrdua general estatal i referenciada sobre el total del finançament, nou i vell, i que doni un percentatge de participació consolidada que ens situï 4 o 5 punts per sobre del capitatiu mitjà, encara que calguin 3 anys, faria per a un bon acord. No és el concert però el signe de la derivada parcial seria clarament positiu.

Guillem López Casasnovas
Catedràtic d’economia de la UPF

Article publicat a l'Avui el 9 de juliol del 2009