La regulació lingüística s’ha ampliat considerablement en l’Estatut del 2006 respecte de l’anterior de 1979, que ho sintetitzava en l’article 3. Actualment trobem referències lingüístiques en 16 preceptes (alguns força llargs), distribuïts al llarg del text. En termes de contingut, majoritàriament l’Estatut recull aspectes que havia desenvolupat la legislació lingüística o que es desprenien de la jurisprudència constitucional. Per tant, les novetats estrictes tenen un caràcter puntual, a més d’haver estat matisades per les esmenes introduïdes durant la tramitació del text per les Corts Generals.

És remarcable, pel que s’ha dit, la incidència sobre la qüestió lingüística dels recursos d’inconstitucionalitat interposats pel Partit Popular (que impugna 13 dels 16 articles) i el Defensor del Poble. És clara la pretensió dels recurrents d’obtenir un pronunciament ampli del Tribunal Constitucional sobre la qüestió, encara que s’hagin de fonamentar les imputacions d’inconstitucionalitat en interpretacions esbiaixades d’un bon nombre de preceptes. L’escenari resultant és nou, pel fet que mai abans s’havia plantejat un conflicte lingüístic directament sobre un Estatut. [Més:]

Convé recordar que la Constitució, en l’article 3.2, reenvia directament als estatuts d’autonomia la regulació de l’oficialitat de les llengües distintes del castellà, sense cap més límit que el respecte de les sintètiques previsions lingüístiques constitucionals. Els estatuts contribueixen a definir les línies bàsiques del model lingüístic constitucional, com reconeixia la STC 82/1986. Segons el Tribunal Constitucional, això determina que el marge de disponibilitat dels estatuts en aquesta matèria sigui especialment ampli, i es pot traduir en una extensió major o menor de la regulació lingüística o en la configuració de drets lingüístics subjectius (Sentència 249/2007, sobre l’Estatut valencià). Atès el caràcter dual de l’Estatut –com a llei orgànica estatal i norma institucional bàsica de la comunitat autònoma-, les prescripcions lingüístiques poden adreçar-se tant a la Generalitat com a l’Estat.

L’aplicació d’aquestes premisses permet avalar la constitucionalitat del gruix de les previsions lingüístiques qüestionades de l’Estatut del 2006: la inclusió del deure de coneixement del català pels ciutadans (art. 6.2 EAC) no es prohibeix per la Constitució pel fet que aquesta ho prevegi per al castellà (sens perjudici que la STC 84/1986 considerés que aquest contingut de l’oficialitat no podia establir-se mitjançant una simple llei ordinària); és lícita la regulació d’un catàleg més ampli de drets i deures lingüístics estatutaris, vinculants per als òrgans de la Generalitat i l’Estat (art. 33 a 36 EAC); el règim lingüístic estatutari pot donar primacia al català com a llengua d’ús normal i preferent de les administracions (STC 46/1991), els mitjans de comunicació públics i l’ensenyament (art. 6.1 EAC) o promoure’l en àmbits com l’etiquetatge (art. 6.1 i 50.4 EAC), ja que no s’exclou amb això l’oficialitat de castellà; l’occità pot assolir estatutàriament un estatut d’oficialitat, en la mesura que enlloc s’impedeix que mitjançat la reforma dels estatuts s’oficialitzin d’altres llengües (art. 5, 11 i 36); i tampoc no és objectable, ates la dualitat de la norma estatuària, la inclusió de manaments als poders públics de projecció exterior del català i de promoció de la seva oficialitat a la Unió Europea (art. 6.3).

Pel que fa a l’atac pels recurrents de la regulació de la llengua de l’ensenyament en els articles 6.1 i 35 EAC, que estableixen la utilització normal del català com a llengua vehicular i d’aprenentatge, cal recordar que es tracta de previsions procedents de la Llei de política lingüística de 1998, que recollia el desplegament de la Llei de normalització lingüística de 1983. En la STC 337/1994 es va establir de forma clara que era constitucional el model educatiu de conjunció lingüística desenvolupat a Catalunya, tot tenint en compte el propòsit doble de la llei catalana: la normalització lingüística i la integració i cohesió social a la Comunitat autònoma. El Tribunal Constitucional hi admetia que el català constitueixi “el centre de gravetat” del model, atès que no s’impedeix la utilització del castellà en tant en quan la llengua catalana és la “normalment” utilitzada, però no exclusivament. L’article 35.1 EAC, quan estableix que “totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que estableix aquest Estatut” és una novetat relativa, atès que l’Estatut preveu que el castellà ha de tenir una “presència adequada” en l’ensenyament per tal d’assolir l’objectiu de coneixement de les dues llengües oficials en finalitzar l’ensenyament obligatori (art. 35.2 EAC), de manera que el dret citat no és sinó el revers de l’obligació de la Generalitat de garantir l’ús de la llengua pròpia, sobre la qual té competència exclusiva (art. 143.1 EAC, no impugnat) en el sistema escolar català.

En certa mesura, la regulació lingüística estatutària es pot interpretar també com una ressenya dels incompliments o mancances passades en l’aplicació del règim de doble oficialiat. En aquesta clau s’han de llegir el conjunt de manaments adreçats a organismes estatals –vàlids i eficaços en tant que aprovats per les Corts Generals, sens perjudici de que calgui un desplegament per l’Estat- per garantir la capacitació lingüística dels seus funcionaris i treballadors (art. 33.3 i 4, 102 i 147 EAC) o la precisió de la disponibilitat lingüística davant l’Administració de Justícia (art. 33.2 EAC).

En definitiva, atesos els límits constitucionals existents pel que fa a la matèria lingüística, la regulació estatutària és adequada a la Constitució. L’Estatut, com a seu natural de la regulació lingüística, ha de poder consolidar el desplegament jurídic preexistent en aquest àmbit i posar certes bases per a un aprofundiment del pluralisme lingüístic a l’Estat. El fet que d’altres reformes estatutàries recents (com la valenciana o la balear) no avancin exactament en aquesta direcció és una possibilitat inherent al sistema constitucional -que condueix a la fragmentació de règims juridic aplicables a una mateix llengua-, però no permet qüestionar les opcions del legislador estatutari català com un desenvolupament plenament legítim del model lingüístic constitucional.