[l'expert]

[Publicat a El Periódico el 28 de gener de 2006]

El títol de finançament del nou Estatut ha obtingut el suport majoritari dels parlamentaris del Congrés. El model acordat, si bé no és exactament l’aprovat pel Parlament, sí que conserva la seva essència. Té les característiques bàsiques del model presentat l’abril passat pel govern de la Generalitat, model en que es basava l’aprovat pel Parlament. És de característiques federals i plenament constitucional, allunyat del concert econòmic, que alguna força política catalana havia defensat. És un acord més que satisfactori.

Es pot valorar en la mesura que resolt els problemes financers de la Generalitat. Segons el meu criteri, estableix els instruments suficients per millorar substancialment la hisenda catalana. [Més:]

El primer problema avui és la falta d’autonomia tributària, que condueix a una clara insuficiència de recursos. La Generalitat presta els serveis que són els pilars bàsics de l’Estat de benestar, la despesa dels quals té una dinàmica de creixement molt superior a altres, i no disposa dels mecanismes suficients per afrontar-la. El nou acord incrementa notablement l’autonomia tributària de la Generalitat. El percentatge de participació en l’IRPF s’incrementa del 33% al 50%; el del IVA del 35% al 50%; i el dels impostos especials, del 40% al 58%. A més, augmenten les competències normatives actuals sobre l’IRPF, i es concedeixen sobre la fase minorista de l’IVA i dels impostos especials, capítol en el que la Generalitat no té fins la data cap competència normativa. S’ha aconseguit el que establia el model de finançament aprovat pel Parlament, llevat de la descentralització de l’impost sobre societats, que queda totalment en mans de l’Estat.

També l’acord estableix que es crearà l’Agència Tributària de Catalunya per administrar els impostos propis de la Generalitat i els estatals cedits totalment. Per a la gestió dels demés impostos estatals recaptats a Catalunya es crearà un consorci en el que participaran de forma paritària l’agència estatal i la catalana. Així mateix, a efectes de relació amb els contribuents, existirà la “finestreta única”. Aquesta nova forma d’administració tributària, sens dubte, ha de facilitar els tràmits d’acompliment tributari al contribuent, i redundarà en una major eficàcia administrativa per a la Generalitat, millorant la seva informació tributària i liquides.

El segon problema del sistema de finançament actual és l’arbitrarietat i opacitat dels mecanismes de solidaritat. No existeix un criteri explícit d’equitat interterritorial, i l’aplicació dels mecanismes d’anivellament porta a que Comunitats com Catalunya, amb una capacitat fiscal molt per sobre a la mitjana (124 sobre una mitjana de 100), disposin d’uns recursos per càpita per sota de la mateixa (96). En canvi, altres Comunitats, com Extremadura, amb una capacitat molt per sota de la mitjana (66) acaben tenint uns recursos per càpita molt per sobre (123).

El nou acord estableix un criteri explícit de solidaritat. És el que contenia el model del Parlament, molt similar a l’aplicat en els països federals: que els serveis prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir un nivell similar, si realitzen també un esforç fiscal similar. Aquest principi s’aplica als serveis que constitueixen el gruix de la despesa autonòmica: educació, sanitat i serveis socials.

L’acord no concreta la fórmula d’anivellament, al ser una qüestió multilateral. No obstant, sí que estableix algunes pautes que poden evitar que la Generalitat disposi de menys recursos per càpita que Comunitats amb un nivell de riquesa menor. Així, es disposa que el nivell de recursos de la Generalitat es basarà en criteris de necessitats de despesa, concretant-se les seves variables representatives. Entre elles els costos diferencials (per exemple, el major IPC de Catalunya) i la immigració. També s’estableix que els recursos de la Generalitat es determinaran tenint en compte la seva capacitat fiscal. D’això pot deduir-se, que encara que actuïn els mecanismes de solidaritat, el nivell de recursos de que la Generalitat disposi finalment ha d’estar d’acord amb la seva capacitat fiscal. Una altra disposició, ja continguda en el redactat de la Cambra catalana, va en la mateixa línia, i es que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no ha d’alterar la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les Comunitats abans de l’anivellament.

El tercer problema que se s’aborda és la diferència de recursos existent entre les Comunitats forals i les de règim comú. El nou acord fixa un principi que pot començar a corregir-lo, i és que el finançament de la Generalitat no ha d’implicar efectes discriminatoris per a Catalunya respecte a les restants autonomies. L’aplicació d’aquest principi ha d’introduir-se gradualment, i hauria de portar a una convergència de recursos entre les comunitats forals i els territoris de règim comú.

El quart i últim problema, no lligat al model actual de finançament, és el dèficit en infrastructures. Es garantitza que per a un període de set anys les inversions estatals a Catalunya han d’equiparar-se al pes relatiu del PIB català.

En definitiva, el nou acord ha de permetre que la Generalitat disposi de més recursos per millorar el creixement de l’economia catalana i el benestar i cohesió social de tots els seus ciutadans.