[l'expert]

Catalunya es troba avui en una situació delicada. Les nostres empreses pateixen cada cop més per competir tant amb els països emergents com amb els països més avançats. Catalunya no pot seguir pagant en impostos cada any una xifra equivalent al 40 % del seu PIB i rebent tan sols en despesa i inversió públiques el 30 % del seu PIB. D’aquesta diferència prové el secular i creixent dèficit fiscal català amb el Govern central espanyol dels darrers anys.

Catalunya tampoc no podrà resistir la competència d’altres comunitats avui sobrefinançades. Aquestes comunitats ja estan oferint unes rebaixes fiscals que faran que ben aviat grans fortunes del país i moltes empreses catalanes tinguin incentius creixents per establir-s’hi. Un nou model de finançament hauria d’evitar això, per mitjà d’un canvi substancial en les relacions fiscals amb l’Estat, com el que va aprovar el Parlament català el 30 de setembre. [Més:]

El finançament pactat a La Moncloa, però, consolida la relació multilateral amb les altres comunitats, consagra l’Agència Tributària estatal a Catalunya, confirma el Govern central com l’únic que fixarà la solidaritat, l’anivellament i els diners finals de la Generalitat, no dóna garanties de transparència i no ens blinda d’una majoria absoluta a Madrid. CiU i ERC encara són a temps de negociar els articles 204 i 206.

L’article 204.2 consagra l’Agència Tributària de l’Estat a Catalunya, a la qual se li reserva en exclusiva la gestió, recaptació, inspecció i liquidació de tots els grans impostos. Depèn només de la magnanimitat de l’Estat que la futura Agència Tributària de Catalunya (actual Direcció General de Tributs) pugui exercir aquestes funcions.

L’article 206.1 afirma que els recursos de la Generalitat han de finançar les seves necessitats de despesa. Aquests recursos, derivats dels seus ingressos tributaris, s’ajustaran en més o menys grau tenint en compte la seva participació en els mecanismes d’anivellament i solidaritat amb les altres autonomies. Aquesta definició és pròpia del model actual de finançament, basat en la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes), en què el Govern central determina quines són les necessitats de despesa de les autonomies del règim comú.

´El finançament pactat a La Moncloa, però, consolida la relació multilateral amb les altres comunitats, consagra l’Agència Tributària estatal a Catalunya, confirma el Govern central com l’únic que fixarà la solidaritat, l’anivellament i els diners finals de la Generalitat, no dóna garanties de transparència i no ens blinda d’una majoria absoluta a Madrid. CiU i ERC encara són a temps de negociar els articles 204 i 206.'

El punt 3 diu explícitament que els nivells d’anivellament i solidaritat seran fixats només per l’Estat i s’eliminarà qualsevol possibilitat de relació bilateral Estat-Generalitat prevista en l’Estatut aprovat al Parlament. Serà el Govern central, en el context del Consell General de Política Fiscal i Financera, qui determinarà els diners de què finalment podrà disposar de la Generalitat; per això és precipitat parlar dels guanys quantitatius del nou Estatut. En tot cas, quan es parla de 1.800, 3.000 o 5.000 milions per al 2006, cal no oblidar que els impostos estatals a Catalunya creixen per sobre del 10 % anual en els darrers anys (segons diu el Govern central) i que els impostos recaptats per l’Estat a Catalunya van assolir els 29.346 milions d’euros l’any 2004 (i depurant l’efecte seu de Madrid, de 36.243 milions).

El punt 5 estableix que, per tal de determinar les necessitats de despesa de l’apartat 1, caldrà tenir present la població i la seva densitat en tant que variables principals, tal com fins ara s’ha considerat per a les autonomies del règim comú. Ara s’hi inclouen els costos diferencials (inflació superior a Catalunya) i es parla d’immigració. Cal lamentar, però, que explícitament no es tinguin en compte cap dels criteris d’eficiència que sempre s’han reclamat des de Catalunya, com ara el PIB o les exportacions.

També el punt 5 estableix que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per capita després d’impostos. Celebro aquest punt que s’inspira en el model alemany, tot i que allà s’anivella parcialment el finançament autonòmic per capita. A Alemanya un dels principals mecanismes de solidaritat és l’horitzontal, és a dir, entre els Estats federals i sense la intervenció del Govern de Berlín: cada estat, que disposa d’agència tributària pròpia que recapta tots els grans impostos, assisteix a aquestes reunions per fixar la solidaritat amb estadístiques fiables pròpies d’activitat econòmica i de recaptació tributària. És aquest el cas espanyol? Ens podem fiar d’unes estadístiques que des de Madrid poden ser retocades, tal com va avançar Jesús Cacho el passat 29 de desembre (“L’Institut Nacional d’Estadística desmunta el mite de la pèrdua de pes de Catalunya”)? I si ens diuen l’any vinent que no baixem del quart al vuitè lloc després d’impostos, sinó al cinquè, com ho comprovem?

Un Estatut per anar passant, que ens consagri la LOFCA que tant hem criticat en els darrers anys, és un autogol que ens pot condemnar per molts anys o “per sempre”, segons l’amic ZP: en finançament crec que és pitjor que l’Estatut de Sau, que en ser un text genèric i inconcret donava més marge negociador. ZP tenia fins a vuit fórmules per definir Catalunya però en finançament tots i cadascun dels articles, punt per punt, blinden i tanquen molt bé el sistema de règim comú per a Catalunya. “Atado y bien atado”.

Així doncs, la pregunta clau per valorar la bondat del text final és si el nou Estatut blinda el finançament de la Generalitat d’una possible majoria absoluta a Madrid. Si “es glaça la Bàltica”, com deia el president Pujol, i amb el nou Estatut anem escanyats de diners, quin recurs tindrem? Quin és el pla B en aquest cas?