[l'expert]

Tot i ser molt respectuós amb el que volen o poden pactar els polítics respecte de la proposta inicial d’Estatut de Catalunya -siguin aquests del signe que siguin, ja que són ells i no els tècnics els qui han de rendir comptes als electors-, aquestes són, en tot cas, les meves línies de proposta de millora, si així es vol dir, del document avui pactat a la reforma estatutària en matèria de finançament, sense canviar-ho massa ara tot plegat ni referir-nos concretament a l’acord anterior del 30 de setembre del Parlament de Catalunya:

Línies de millora:

1. Clarificar la prevalença de l'Estatut sobre la LOFCA en tots aquells aspectes de finançament regulats específicament per aquest i que no han estat explícitament remesos a aquesta llei. La salvaguarda de confirmació -per als qui diguin que això ja està previst així- que proposaria seria d’aquest tipus: “Que la Comissió Bilateral Estat-Generalitat hagi de ratificar qualsevol canvi que en el futur provoqui la LOFCA -i evidentment també qualsevol canvi que en pugui resultar del Consejo de Política Fiscal y Financiera-, de manera que sense el consentiment de la Comissió es prorrogui la situació prèviament vigent” (o un redactat similar).[Més:]

2. Especificar en el text el mecanisme d’anivellament i solidaritat. Si l'ha de determinar per mandat constitucional el Govern espanyol, que l’Estatut faci una salvaguarda d’aquest tipus: que la contribució “en cap cas representi una reducció de més del 50 % de l’excés de recaptació produït a Catalunya respecte de la mitjana de recaptació per capita estatal pel mateix esforç fiscal”.

I si fixar unilateralment una quantia (amb un percentatge) resulta dubtós (el Consell Consultiu va reconèixer que era potencialment anticonstitucional), llavors es podria redactar un subrogat del tipus “d'acord amb el grau de progressivitat fiscal que es determini”, i per evitar que algú entengui la progressivitat “a tipus marginal 100 %”, en lloc de “que es determini”, que hi digui “d'acord amb el grau de progressivitat implícit a la imposició estatal, prevalent sobre la renda”. Si són les persones les que són solidàries, aquest seria un millor referent que el dels valors de rendes territorials mitjanes que no tenen en compte la desigualtat interna d’aquests mateixos territoris.

3. Definir la renda per càpita en termes reals (o capacitat adquisitiva, tenint en compte el diferencial del cost de la vida) en la clàusula d'ordinalitat (ara no ho fa!!), ja que només amb valoracions en termes reals es garanteix l’equitat en la distribució dels recursos.

4. Buscar una mica més de sobirania fiscal amb algun impost dels participats (per exemple, a l’IVA, a la seva fase minorista).

Declaracions efectuades per G. López Casasnovas, Catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat Pompeu Fabra, per a la Fundació Irla i publicades a Esquerra Nacional