[l'expert]

Em sembla evident que, un cop hagi entrat en vigor, el nou Estatut d’Autonomia no pot de ser vist des de Catalunya com un punt d’arribada polític; serà, en canvi, una fita més —i certament que important— en un procés de recuperació institucional que s’inicia fa gairebé un segle amb el decret de 26 de març de 1914, que establí la Mancomunitat, malgrat que aquesta no fos més que una unió de diputacions i, per tant, bàsicament, un fet administratiu. I que ha continuat amb els estatuts de 1932 i de 1978.

I és precisament per això que crec que és important que el nou Estatut contingui un reconeixement nítid dels drets històrics de Catalunya, en definitiva, un concepte que, utilitzat adequadament, penso que pot ser un instrument notable de dinamització política.[Més:]

L’Estatut és, abans de tot, un pacte entre Catalunya i l’Estat en relació a l’autogovern i, en aquesta perspectiva, crec que en el text del projecte d’Estatut cal diferenciar entre els aspectes que fan referència a la consolidació de l’autogovern i que, per tant, ja seran operatius des de l’entrada en vigor del nou text, i aquells altres, que, en canvi, tenen més aviat una projecció de futur.

Hi resulta estrany, doncs, un contingut com el del títol. I, que, sota el solemne enunciat de drets, deures i principis rectors, més enllà del deure dels funcionaris —que són una altra cosa— de conèixer els dos idiomes oficials, només proclami drets per als ciutadans d’aquest idíl·lic país. Algun de tan pintoresc com el de contemplar el paisatge, consagrat en l’article 27.

'Crec que és important que el nou Estatut contingui un reconeixement nítid dels drets històrics de Catalunya, en definitiva, un concepte que, utilitzat adequadament, penso que pot ser un instrument notable de dinamització política`

Competències i espoli fiscal
No cal dir, en canvi, que quan més nítidament es reflecteix la perspectiva pactista és en el moment en què el projecte s’ocupa d’aquell increment de l’autogovern, en el marc del qual crec que els dos fets cabdals són el pas endavant que es dóna en matèria de competències i l’esforç que, a fi de corregir l’espoli fiscal, es fa en matèria de finançament.

Quant a les competències, a part de l’aparició d’algunes competències que no es tenien fins ara —per exemple, en matèria d’immigració (article 138)—, cal subratllar dos fets importants. D’una banda, la inclusió en els articles 110, 111 i 112 d’una definició dels seus tres tipus competencials., és a dir, les competències exclusives, les compartides i les d’execució. De l’altra, la presentació de cada competència no només amb el simple enunciat de la matèria, com fa el text actual, sinó a través d’una relació detallada del seu contingut, tasca en la qual m’imagino que haurà estat decisiva l’aportació de l’Institut d’Estudis Autonòmics.

L’objectiu és evident: evitar la degradació del sistema a través de l’abús que, sota la benedicció del Tribunal Constitucional, ha anat fent el poder central —Parlament i Govern— del concepte de normativa bàsica, per tant, fonamentalment en l’àmbit de les competències compartides.

No hi ha dubte que també cal situar dins la perspectiva de pacte la nova regulació que es fa del finançament, l’objectiu principal de la qual —no l’únic— no és altre que la correcció de l’endèmic dèficit fiscal que pateix Catalunya. I aquí, a part de l’increment de la participació de la Generalitat en els impostos estatals —llevat de l’impost de societats— que resulta de les disposicions transitòries vuitena, novena i desena del projecte, crec que cal fer èmfasi en l’esforç que es fa en l’article 206 per delimitar l’aportació de Catalunya a l’anomenada solidaritat, i a la disposició transitòria tercera en relació a les inversions estatals en matèria d’infraestructures.

I, encara en la perspectiva pactista, hi ha un altre aspecte d’aplicació immediata a subratllar, i és l’intent que es fa —i que ja veurem com acaba— per situar les relacions amb l’Estat en un marc de bilateralitat, la referència fonamental del qual és sens dubte la constitució de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, que regula de manera extensa l’article 183.

Però, deixant de banda altres aspectes del nou text que es mouen també en el concepte de pacte i que seran també objecte d’aplicació immediata —alguns de tan importants com l’esforç que es fa per a l’adaptació, inexistent fins ara, del poder judicial al mapa autonòmic, especialment amb la creació en l’article 97 del Consell de Justícia de Catalunya—, resten els conceptes genèrics, que miren més aviat al futur.

Caràcter nacional i drets històrics
Algú pensarà aleshores en la discutida afirmació del caràcter nacional de Catalunya. Però, com és prou sabut, la referència es fa en el preàmbul del projecte i, per tant, no en l’articulat, que és el que feia el text aprovat pel Parlament en el primer apartat del seu article 1. I, a més, no com una afirmació directa, sinó, simplement, constatant que és el Parlament de Catalunya qui ha fet l’afirmació, i encara puntualitzant tot seguit que l’article 2 de la Constitució considera que Catalunya és només una nacionalitat.

Poca cosa, doncs. Però confesso que aquest és un aspecte que m’interessa relativament, perquè, si som una nació, ja ho som, i no vindrà d’un reconeixement; allò que importa és que ens ho creiem. I, en canvi, sí que penso que és important el reconeixement que es fa en l’article 5 dels drets històrics.

Es tracta d’un concepte difús —la qual cosa no ha de ser vista com a negativa—, en el qual molt pocs havíem fet èmfasi fins ara i al qual ara tothom s’hi apunta. Val a dir que la qüestió tenia una certa complexitat, perquè el reconeixement d’aquests drets per a la disposició transitòria segona de la Constitució es fa només en relació als territoris que ella mateixa qualifica de forals, i aleshores la tendència fàcil era pensar només amb el País Basc i amb Navarra.

El fet greu és que, sorprenentment, aquesta tesi restrictiva fou l’assumida pel Consell Consultiu en el seu dictamen sobre el projecte d’Estatut. Però penso que la seva posició va fonamentar-se en una lectura crec que errònia de la disposició transitòria tercera de l’Estatut d’Aragó, que, si es llegia bé, reconeix l’existència de drets històrics per a aquest territori. I aleshores, si els té Aragó, perquè no els ha de tenir Catalunya?

D’altra banda, la jurisprudència del Tribunal Constitucional no tancava la porta a la tesi expansiva. Però això ja és història i allò que importa és que, al final, aquell article 5 ha tancat, i en el sentit expansiu, la controvèrsia.

És cert que l’article sembla cenyir l’abast d’aquells drets al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d’aquesta en l’àmbit educatiu i el sistema institucional en què s’organitza la Generalitat. Però és cert igualment que, en la seva part inicial, l’article afirma ni més ni menys que l’autogovern de Catalunya es fonamenta “també” —per tant, més enllà de la Constitució espanyola— en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana.

En definitiva, un marc preconstitucional, que caldrà veure fins a quin punt pot veure’s limitat per l’al·lusió que també fa el precepte en l’article 2 de la Constitució —que em sembla innòcua—, a la seva disposició transitòria segona —que crec que es positiva— i a d’altres preceptes de la Constitució, que és no dir res.

I ho deixaré aquí. No sense dir, però, que el concepte català de drets històrics ha de ser formulat de manera solvent; per tant, abans que entrin en joc els polítics, caldrà que sigui estudiat responsablement, no cal dir que en perspectiva històrica. Serà determinant aleshores l’estudi que en facin, com més coordinadament millor, els historiadors i els juristes. I no hi ha dubte que la referència haurà de ser el text de les Constitucions i altres drets de Catalunya —al·ludit per cert en el preàmbul del projecte d’Estatut— i, per tant, l’aprovat per les Corts de 1702, les darreres, convocades per Felip V, editat el 1704, ja a les portes de la Guerra de Successió.

És possible, però, que les Constitucions no siguin suficients en allò que fa referència a l’aspecte fiscal, no cal dir que molt important en aquell marc de recuperació institucional. Per tant, és possible que calgui acudir aleshores a la normativa de la Generalitat històrica.

Però això, amb molt més coneixement de causa, ja ho diran els entesos.