[l'expert]

L’oportunitat de la reforma estatutària en la matèria lingüística semblava inqüestionable. En el pla normatiu, l’article 3.2 de la Constitució espanyola ressalta la importància de la via estatutària per al reconeixement de les llengües distintes del castellà. I, des del punt de vista del procés de recuperació de la llengua catalana, l’experiència de vint-i-cinc anys permetia detectar les mancances de la regulació sintètica de l’article 3 de l’Estatut vigent de 1979.

Una primera novetat de la regulació aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 és la major extensió, que reflecteix l’horitzontalitat de la matèria lingüística (regulada en el preàmbul i en els títols preliminar, dels drets i deures, de les competències i del poder judicial a Catalunya). El Congrés dels Diputats ha respectat aquest tret: però tot i mantenir la llargària del text, n’ha disminuït significativament la densitat normativa mitjançant retallades selectives –que en ocasions poden afectar un sol mot, amb un resultat dispar. [Més:]

Pel que fa al contingut, els avenços del text de 30 de setembre es podien llegir des de dues perspectives complementàries: d’una banda, una major garantia de l’autogovern lingüístic, en bona part a través de l’elevació a rang estatutari d’aspectes anteriorment regulats en la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (l’anomenat blindatge); i, d’altra banda, la introducció de previsions adreçades als òrgans de l’Estat, aprofitant el caràcter bifront de la norma estatutària. Si partim de la constitucionalitat de la proposta –avalada pel Consell Consultiu-, la negociació d’aquests aspectes esdevenia un test respecte del compromís dels representats estatals amb el plurilingüisme constitutiu del mateix Estat.

L'autogovern lingüístic
Doncs bé, pel que fa al reconeixement i garantia de l’autogovern lingüístic, si bé es mantenen certs avenços, el Congrés dels Diputats ha introduït canvis o matisos que poden limitar-los significativament. En primer lloc, el deure de coneixement del català (art. 6) es condiciona reiterant la prohibició de discriminació per raó de llengua de l’article 32, del qual s’elimina a més la impossibilitat d’al·legar desconeixement com a contingut de l’oficialitat. En segon lloc, tot i que la previsió explícita de la competència lingüística de la Generalitat és un pas important (art. 143), aquella ja no es projecta sobre la “doble oficialitat” sinó sobre la llengua catalana, resolent a la baixa la qüestió respecte de la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional (STC 337/994 i 74/1989). Un tercer aspecte, relatiu a l’etiquetage, també es modifica de manera que l’”almenys” esdevé “també” en català, tot admetent condicionaments externs (art. 50). També les retallades de competències en matèria de justícia (tema que analitzarem més a fons en un proper escrit) i estrangeria limiten la capacitat per incidir lingüísticament en dos camps on són necessàries mesures normalitzadores.

'D’acord amb la visió general esbossada, la incidència del Congrés dels Diputats sobre la regulació de la llengua ha tingut dues conseqüències: la introducció de cauteles i límits innecessaris en l’autogovern lingüístic de Catalunya i la desactivació del compromís estatal envers la llengua catalana.'

Però és des de la segona perspectiva, relativa a la plasmació del compromís de l’Estat, on el pas del text pel Congrés ha comportat els retrocessos més importants. En efecte, un primer exemple el trobem en l’article 6, que en definir els efectes de la declaració del català com a llengua pròpia de Catalunya, ja no diu que serà llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i els mitjans de comunicació “a” Catalunya, sinó dels “de” Catalunya. En la mateixa línia, la reformulació general de l’article 102 (intitulat incialment “Requisits del personal judicial i de la resta del personal al servei de l’Administració de justícia a Catalunya”) comporta eliminar el mot “requisits” i remetre a futures disposicions estatals la concreció de la capacitació lingüística, tot reservant-se l’Estat el control de l’aplicació. En un tercer àmbit, relatiu a la possibilitat dels ciutadans d’adreçar-se per escrit en català als òrgans constitucionals i judicials d’àmbit estatal, s’elimina la prohibició expressa d’exigir traducció (art. 33.5). En canvi, es manté la participació de l’Estat en les polítiques de foment del català (art. 50), si bé es tracta d’una declaració genèrica amb efectes diferits.

D’acord amb la visió general esbossada, la incidència del Congrés dels Diputats sobre la regulació de la llengua ha tingut dues conseqüències: la introducció de cauteles i límits innecessaris en l’autogovern lingüístic de Catalunya i la desactivació del compromís estatal envers la llengua catalana. Des d’aquesta darrera perspectiva s’ha interpretar la nova redacció del Prèambul, d’on s’elimina la referència del text de 30 de setembre al caràcter plurilingüe de l’Estat i s’indica únicament que: “La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes”. Si tenim en compte la funció del Preàmbul d’explicitar la intenció subjacent a la norma, la fórmula triada és altament significativa.