[l'expert]

Si hem de resumir en pocs mots les diferències que presenta el projecte d’Estatut del 30 de setembre respecte a l’Estatut de 1979 ara vigent, i quin és el canvi que s’hi introdueix fins ara en la tramitació a les Corts espanyoles, haurem de centrar-nos en alguns apartats especialment rellevants:

1. La competència sobre el règim d’oficialitat a Catalunya. Recollint el punt de vista del mateix Tribunal Constitucional, l’article 143 (30 setembre) introduïa una competència fonamental: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, dels usos i dels efectes jurídics de la doble oficialitat i de la llengua pròpia, i també la normalització lingüística del català.” (les negretes són nostres). Per contra, el text de les Corts redueix aquesta competència a l’oficialitat del català, de forma més restrictiva que el Tribunal Constitucional: “Corresponde a la Generalitat de Cataluña la competencia exclusiva en materia de lengua propia, que incluye, en todo caso, la determinación del alcance, los usos y los efectos jurídicos de su oficialidad, así como la normalización lingüística del catalán.” [Més:]

2. La disponibilitat lingüística. Una altra innovació important del text del 30 de setembre respecte al de 1979 és l’extensió del principi de disponibilitat lingüística a l’àmbit privat (art. 34): “Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d’usuaris o consumidors de béns, productes i serveis. Les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic a Catalunya estan subjectes al deure de disponibilitat lingüística en els termes que estableixen les lleis.” Al mateix temps, s’explicita la disponibilitat en els àmbits oficials i de les empreses que presten serveis públics (art. 33.1, entre altres).

'Si els avenços del projecte del Parlament (30 de setembre) respecte a l’actual Estatut eren força importants, la rebaixa que han sofert fins ara en el tràmit al Congrés els ha reduït molt, i en molts de casos sense cap obstacle de constitucionalitat, la qual cosa és difícil de justificar'

3. L’equiparació de drets i deures. Si l’actual Estatut de 1979 encomana a la Generalitat de promoure l’equiparació de drets i deures dels ciutadans envers les dues llengües oficials, el text de 30 de setembre declarava (art. 6.2): “Totes les persones a Catalunya tenen el dret d’utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials.” El text del Congrés restringeix aquesta equiparació de deures als ciutadans de Catalunya: “Todas las personas tienen derecho a utilizar las dos lenguas oficiales y los ciudadanos de Cataluña el derecho y el deber de conocerlas.” D’altra banda, les pressions contra la igualtat entre les llengües oficials han aconseguit la inclusió d’un incís innecessari: “De acuerdo con el art. 32 del presente Estatuto no puede haber discriminación por el uso de una u otra lengua.” Però la diferència més important entre el text del 30 de setembre i el del Congrés és que s’hagi suprimit de l’article 32 del projecte la conseqüència indispensable del deure de coneixement d’una llengua oficial: la impossibilitat d’al·legar-ne desconeixement. El text original deia: “Els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, plena validesa i eficàcia, sense que se’n pugui al·legar desconeixement.” I el Congrés ha suprimit la frase en negreta, cosa que pot invalidar a la pràctica el deure de l’article 6.2.

4. Altres punts importants. Encara que no podem comentar-los detingudament, subratllem:
a. Que l’art. 138 del 30 de setembre atribuïa a la Generalitat la competència exclusiva en el règim d’acolliment i integració dels immigrats i que el Congrés ha reduït significativament aquest punt crucial.

b. Que l’art. 33.5 atribuïa als ciutadans de Catalunya el dret de relacionar-se en català amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal (segons la legislació corresponent), sense possibilitat d’exigir-los traduccions. El Congrés ha suprimit aquest darrer punt: la traducció, doncs, pot ser exigible.

c. Que l’art. 35 consolida els drets lingüístics a l’ensenyament, en aquest cas per ara sense esmenes del Congrés.

d. Que l’art. 6.1 de 30 de setembre establia el català com a “llengua d’ús normal i preferent de totes les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics a Catalunya” i el Congrés ho ha reduït a “las administraciones públicas y [...] los medios de comunicación públicos de Cataluña”. El detall no és nimi.

e. Que l’article 6.3 compromet l’Estat a promoure amb la Generalitat l’oficialitat del català a la UE i el seu reconeixement internacional (aquí sense objeccions del Congrés, per ara).

En síntesi, si els avenços del projecte del Parlament (30 de setembre) respecte a l’actual Estatut eren força importants, la rebaixa que han sofert fins ara en el tràmit al Congrés els ha reduït molt, i en molts de casos sense cap obstacle de constitucionalitat, la qual cosa és difícil de justificar.