[Òmnium i l'Estatut]

De l'argumentari d'Òmnium sobre l'Estatut

1. És massa reglamentari per ser una norma institucional bàsica. No és cert. Fins i tot les normes institucionals bàsiques dels estats van en aquesta direcció més reglamentària, com és el cas més recent d’elaboració de constitucions: la belga, l’europea i la suïssa. Es fa a més, en el nostres cas, per no tornar a patir la minoració viscuda els darrers 27 anys.

2. És intervencionista. No és cert. No preveu controls ni autoritzacions que no existeixin en l’actualitat, tan sols traspassa la titularitat d’aquests controls de l’Estat a la Generalitat. [Més:]

3. És inconstitucional. No és cert. S’han retocat els 19 punts que el Consell Consultiu de la Generalitat considerava inconstitucionals. La Constitució espanyola presenta un model obert de repartiment de competències. L’article 149 reserva a l’Estat un conjunt de competències però, pel que fa a la resta, hi ha marge per a diverses interpretacions. Per exemple, la Carta Magna espanyola no especifica si les competències bàsiques estatals són principis o regles concretes, si s’han d’establir mitjançant lleis o reglaments. Són àmbits oberts que els estatuts poden concretar i això no implica cap reforma encoberta de la Constitució espanyola, sinó una lectura innovadora dels preceptes constitucionals.

4. És un tema que no interessa al ciutadà, com demostren les enquestes. No és cert. En les enquestes el ciutadà sempre mostra les seves inquietuds i no les eines necessàries per solucionar-les. En tot cas, és una reforma que té el suport del 89% del Parlament de Catalunya, que és la institució democràtica que representa millor la voluntat dels catalans. Si no interessés a ningú no aixecaria la polseguera que ha provocat en cercles polítics, judicials i militars a Espanya.

5. Un estat no pot funcionar amb sistemes econòmics interns descentralitzats i diferents. No és cert. Els casos d’Alemanya i els Estats Units d’Amèrica ens demostren que el fet de tenir la fiscalitat descentralitzada i diversa segons cada estat, no solament no representa cap obstacle, sinó que és part fonamental del progrés econòmic d’aquests països. A més, des del punt de vista jurídic, el model que proposa la reforma de l’Estatut és generalitzable a la resta de comunitats, només depèn de la voluntat de l’Estat i de les comunitats autònomes. Actualment els sistemes ja són diferents en segons quines competències i no ha representat cap inconvenient.

6. En un estat no hi pot haver més d’una nació. No és cert. Hi ha diversos estats arreu del món on conviuen diverses nacions reconegudes com a tals: Gran Bretanya, Bèlgica o el Canadà en són alguns exemples. Admetre que a més de la nació espanyola existeixen altres nacions a l’Estat és el primer pas perquè Espanya, tal i com reconeix la Unió Europea, pugui ser considerat com un estat plurinacional.

7. No es pot atribuir la nació a Catalunya, perquè ja s’atribueix a Espanya. És una contradicció respecte a la proposta de reforma de l’Estatut valencià, aprovada amb els vots del PP i del PSOE. Aquest Estatut estableix el terme Regne de València com a denominació històrica, sense que sigui incompatible amb la denominació històrica i constitucional de Regne d’Espanya.

8. Qüestiona la unitat de mercat. No és cert. La reforma de l’Estatut no esmenta el fet de posar barreres aranzelàries ni d’impedir l’establiment d’empreses, trets característics d’una unitat de mercat. La reforma de l’Estatut preserva les competències de contingut econòmic de la Generalitat.

9. Els drets històrics són un anacronisme feudal. No és cert. Fan referència a la manera d’organitzar les relacions entre el poder i el ciutadà. No es pretén organitzar a la societat amb criteris del segle XVII, sinó desenvolupar l’autogovern actual. És en aquest sentit que la referència a aquests drets serveix per justificar que es reclami una relació de bilateralitat amb l’Estat, que Catalunya sigui reconeguda com a nació i que disposem de les competències per fer efectiu l’autogovern. Els drets històrics també serveixen per recordar que Catalunya tenia unes constitucions que van ser derogades per dret de conquesta el 1716 amb el Decret de Nova Planta, que mai no ha estat derogat.

10. Els drets històrics que reconeix la Constitució espanyola només fan referència a les comunitats forals i, per tant, només afecten el País Basc i Navarra. No és cert. Catalunya abans del Decret de Nova Planta també tenia furs i, per tant podria acollir-se als drets històrics. Hi ha altres comunitats que també fan referència als drets històrics en els seus estatuts, com és el cas de l’Estatut vigent d’Aragó i la proposta de reforma de l’Estatut valencià votada pel PP i pel PSOE.

11. No hi pot haver el deure de conèixer el català, ja que un llengua no s’imposa. La reforma de l’Estatut no imposa res, senzillament equipara els drets de les dues llengües a Catalunya de l’única manera que es pot fer legalment. No hi ha cap article sobre el català que impliqui una discriminació per al castellà. No és coherent que es demani que en una norma bàsica com l’Estatut no figuri el català o que no s’exigeixi el mateix que estableix la Constitució espanyola respecte al castellà.