[Òmnium i l'Estatut]

La societat catalana ja fa temps que reclama des de diversos àmbits, a través dels mitjans de comunicació i dels representants de la societat civil, una millora substancial de l’autogovern. Aquesta reclamació finalment ha confluït en la unitat dels partits catalans i de les entitats i institucions de la societat civil per engegar un procés de reforma estatutària, com no havia passat des de 1978.

Aquesta unitat és cabdal des del punt de vista històric i Òmnium Cultural així ho considera. La virulència dels atacs contra el projecte de nou Estatut fets des d’Espanya és una mostra de la força que té presentar la proposta de forma unitària.

Després de vint-i-set anys de vigència de l’Estatut de Sau diversos fets han demostrat que calia una reforma a fons: [Més:]

• L’Estatut del 1979 es va negociar sota l’atenta mirada dels darrers franquistes, especialment dels militars, fet que va significar una limitació d’origen per a una norma bàsica que hauria estat molt diferent si s’hagués pogut redactar en plena llibertat democràtica.
• Els vint-i-set anys de vigència de l’Estatut de Sau demostren la constant voluntat de retallada per part dels poders de l’Estat. Les ambigüitats de la Constitució espanyola i de l’Estatut del 1979 han permès a l’Estat recuperar competències, fer desaparèixer la noció d’exclusivitat, reduir de manera significativa la potestat legislativa per a la majoria de matèries compartides i fragmentar les competències executives. Per exemple, la Generalitat té la competència sobre comerç però el fet de no estar prou delimitada a l’actual Estatut ha permès que el Ministeri d’Indústria pogués imposar una llei d’horaris comercials per a tot l’Estat.
• L’Estatut del 79 ha quedat desfasat, ja que molts dels reptes actuals de Catalunya no hi queden contemplats: la immigració, Internet, la liberalització dels monopolis estatals o de la Unió Europea, entre d’altres. Tenir competències en aquestes matèries és bàsic per al futur del país, ja que disposar de capacitat executiva pròpia, al marge de de l’estat, és necessari per al desenvolupament específic de la realitat catalana.
• Tot plegat fa que ara més que mai sigui imprescindible que s’aprovi la reforma de l’Estatut tal com va sortir del Parlament de Catalunya, aprovada pel 89% dels diputats, la gran majoria dels representants democràtics dels catalans. Aquest acte de sobirania del poble català, que lliurement ha triat com vol autogovernar-se avui, hauria de ser respectat si hom participa de les normes democràtiques bàsiques. Per això, defensar aquest Estatut és defensar el respecte per Catalunya i per les seves institucions i el dret dels catalans i catalanes a decidir el seu futur. La proposta de reforma de l’Estatut és un pas endavant en l’autogovern i, com a tal, un acte sobirà del poble català. En una democràcia que es preï de ser-ho, l’Estat no pot menystenir un suport popular d’aquesta magnitud.

Partint del que acabem d’exposar, són tres els elements que haurien de garantir que aquesta reforma tirés endavant:

• Perquè és la voluntat democràtica del poble català.
• Per la cura constitucional que han tingut els redactors del nou Estatut, avalada pel Consell Consultiu de la Generalitat.
• Per la promesa de l’actual president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que el 13 de novembre de 2003 va dir clarament que donaria suport a la reforma de l’Estatut que sortís de la cambra catalana.

Sis punts essencials

La proposta de nou Estatut representa establir una base jurídica imprescindible que inclou tots els elements bàsics per garantir que Catalunya prosperi. De l’àmbit de justícia als ens locals, del finançament al reconeixement històric, de la immigració a la projecció exterior, de la llengua a la sanitat, del medi ambient a l’aprofundiment democràtic i dels drets i deures al marc laboral. Hi ha sis punts de la reforma de l’Estatut que per a Òmnium Cultural són essencials i que no haurien de quedar desvirtuats en el procés de negociació amb l’Estat:

1. El concepte de nació
2. Les competències i el seu blindatge
3. El model de finançament
4. Els drets històrics
5. La llengua
6. L’acció exterior

1. Som una nació

El concepte nació s’esmenta en l’article 1.1 del títol preliminar, en què es diu que Catalunya és una nació. Amb aquesta afirmació els autors del nou Estatut estableixen un reconeixement oficial, assumit per l’Estat espanyol, del que és Catalunya i la seva tradició, història, cultura, llengua i voluntat de ser. És un terme absolutament constitucional. L’article 147.2 de la Constitució espanyola estableix que els estatuts d’autonomia han de fixar la denominació que millor s’ajusti a la seva identitat històrica. La Constitució espanyola també reconeix el caràcter plurinacional de l’Estat en el preàmbul: “la nació espanyola proclama la voluntat de (…) protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”.

El fet que l’Estatut reconegui oficialment Catalunya com a nació no és un caprici. Ans al contrari, és un dels elements cabdals per reivindicar la singularitat catalana, l’asimetria respecte de l’Estat que es concreta, per exemple, en un sistema de finançament diferent, no supeditat a la LOFCA o en la relació de bilateralitat Catalunya-Espanya. Aquesta relació de bilateralitat ja es preveia en l’Estatut del 1979, però fins ara les relacions han estat unidireccionals des de Madrid o bé de discussió multilateral amb les disset autonomies, sense donar resposta a les necessitats i els reptes de Catalunya. La reforma de l’Estatut no solament permet reprendre la bilateralitat, sinó que es concreta en mecanismes més efectius i els garanteix amb la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, entre d’altres.

2. Competències necessàries

En la negociació amb l’Estat és bàsic evitar que es retallin les competències per donar sentit a un veritable autogovern

En la proposta de nou Estatut s’aconsegueix delimitar de manera precisa l’abast de les funcions legislativa, reglamentària i executiva. També es delimiten quines són les matèries competència de la Generalitat i s’evita la interpretació de que una submatèria pugui ser inclosa tant com a matèria competència de l’Estat com de la Comunitat Autònoma.

L’alt nombre de competències detallades prové de la demanda de transferència de competències noves que l’Estatut del 1979 no preveia: immigració, règim jurídic, planificació i gestió de ports i aeroports, delimitació de demarcacions territorials dels òrgans jurisdiccionals de Catalunya, corresponsabilització amb l’Estat en l’ordenament del sistema de la Seguretat Social o convocatòria de referèndums. A més, consolida els àmbits competencials.

Per evitar el succeït amb l’Estatut anterior, ara tant les antigues com les noves atribucions de les institucions catalanes s’han volgut blindar especificant que les competències exclusives són reconegudes de manera “íntegra i excloent”. També en les competències compartides s’estableix que sempre correspon a la Generalitat la integritat de la potestat reglamentària i de la funció executiva, de manera que el Govern estatal no pugui alterar per via reglamentària una competència assumida per l’Estatut amb el pretext que desplega les bases de la matèria regulades per llei.

3. Finançament just

El nou sistema de finançament és fonamental no solament per fer efectives les competències que detalla l’Estatut, sinó per garantir uns mínims que ens mantinguin i situïn com un territori pròsper d’Europa. Un bon finançament no només millora l’economia del país sinó que també representa poder gaudir de millors serveis sanitaris, de més places escolars i de més qualitat, de millor atenció a la gent gran, de desenvolupament de la xarxa de comunicacions arreu del país o de més recursos per als centres universitaris. Sense un bon finançament ens situem en la mitjana d’Espanya, per sota de l’europea, a més de continuar suportant un greuge històric de dèficit fiscal.

Actualment el dèficit fiscal es manté entre el 8-9% del PIB català, una xifra que impossibilita el creixement econòmic de Catalunya. A Alemanya, país uninacional, la distància entre la regió més rica i la més pobra és més gran que no pas a Espanya i malgrat això els lands no poden tenir un dèficit fiscal superior al 4% del PIB. Es considera que l’economia d’una comunitat no pot créixer en condicions mentre el dèficit fiscal superi aquest percentatge.

El nou sistema de finançament inclòs a la proposta d’Estatut estableix uns mínims per resoldre aquesta situació mitjançant una aplicació gradual, que en un màxim de 15 anys permeti que Catalunya s’equipari als resultats del concert econòmic del País Basc i Navarra.

En la proposta de finançament del nou Estatut es contempla que per mitjà de l’Agència Tributària Catalana, la Generalitat recapti, gestioni, liquidi i inspeccioni tots els impostos a Catalunya, tant els propis com els cedits. A la nova proposta de finançament es contempla que l’Agència Tributària Catalana col·laborari amb l’Administració Tributària de l’Estat mitjançant la subscripció de convenis.

L’aportació catalana a la hisenda estatal, que es decidiria en una comissió bilateral, té dues finalitats:

• Pagar a l’Estat proporcionalment pels serveis i competències prestades a Catalunya en base a un percentatge dels impostos estatals cedits.
• Pagar una quota de solidaritat addicional que inclogui un mecanisme d’anivellament que no alteri la posició relativa de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita de les comunitats autònomes abans de l’anivellament.

Per determinar aquesta aportació inicial a la solidaritat es tindria en compte com a referent la diferència entre els coeficients de població i l’esforç fiscal de Catalunya. Aquest últim es mesuraria a partir del rendiment de l’IRPF sobre el conjunt de l’Estat.

Alguns exemples avalen els sistemes de finançament descentralitzats i diferents. A Alemanya, per exemple, hi ha una agència tributària per cada estat federat que recapta quasi tots els grans impostos. La distribució dels fons de solidaritat entre els estats es fa sense passar per la capital. Als EUA els 52 estats tenen polítiques fiscals molt diferents sense que se’n ressenteixi l’economia general del país.

4. Drets històrics inherents

Els drets històrics que es reclamen des de Catalunya es basen en les constitucions catalanes - Compilació de les constitucions del 1585 - que es van mantenir fins al 1716, quan van ser derogades per dret de conquesta i aplicació del Decret de Nova Planta.

La referència d’aquests drets en l’article 5: “L’autogovern de Catalunya com a nació es fonamenta també en els drets històrics del poble català…”, no implica un títol atributiu de competències. És una referència general, dotada d’un abast merament interpretatiu per als poders públics. No és inconstitucional perquè no regula els drets històrics sinó que, com preveu la disposició addicional 1a de la Constitució espanyola, propugna que Catalunya no renuncia a aquests drets.

Reconèixer aquests drets legitima les institucions catalanes per poder reclamar un tractament específic, sense que això impliqui que s’hagi de fer una reforma de la Constitució. En conseqüència, legitima el reconeixement de Catalunya com a nació.

Els drets històrics no van ser reclamats amb prou força el 1979, probablement pel context en què es va emmarcar l’Estatut de Sau. Ara es poden i s’han de reclamar com una part fonamental de la reforma de l’Estatut.

5. Equiparació lingüística

Pel que a la llengua es refereix la reforma de l’Estatut dota Catalunya d’uns mínims per garantir la pervivència de la llengua i reforçar-ne el coneixement i l’ús. L’equiparament jurídic entre català i castellà en el dret d’usar-lo i el deure de conèixer-lo és el fet més remarcable en aquesta matèria. L’equiparació vincula totes les administracions públiques i el personal que hi treballa i no significa en cap cas discriminar el castellà.

Cal destacar especialment l’apartat en què s’estableix l’obligatorietat d’acreditar un coneixement adequat i suficient de català per part de jutges, magistrats, fiscals, notaris, registradors de la propietat i mercantils, encarregats del Registre Civil i personal al servei de l’Administració de Justícia i de l’Administració de l’Estat situada a Catalunya.

El nou Estatut també defineix el català com a llengua d’ús normal i preferent de totes les administracions i mitjans de comunicació públics a Catalunya i com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

En un segon nivell s’han situat les relacions de cooperació i coordinació amb la resta dels territoris de parla catalana i la regulació de la presència del català en etiquetes, embalatge i instruccions d’ús dels productes distribuïts a Catalunya. És un avenç important establir jurídicament la promoció d’aquests àmbits de normalització lingüística.

6. Reconeixement europeu i internacional

En un món cada vegada més globalitzat, on de poc serveixen les fronteres i els estats ja no són els únics protagonistes de les relacions internacionals, la capacitat de projectar-se a l’exterior és essencial per sobreviure com a poble. És imprescindible, doncs, que el nou Estatut ho contempli quan, a més, no es contravé cap norma constitucional espanyola.

És un pas significatiu que el nou Estatut estableixi que l’Estat ha d’informar la Generalitat sobre les revisions dels tractats internacionals, que el Govern català tingui un paper clau quan a la UE es tractin temes que afecten competències de la Generalitat o que la Generalitat pugui presentar litigis davant del Tribunal de Justícia de la UE.

La creació d’una circumscripció electoral europea per a Catalunya, prevista al nou Estatut, garanteix el reconeixement de realitats no estatals, com la catalana, en una UE on les successives ampliacions donen preeminència exclusiva al paper dels estats

La proposta de participació pròpia de Catalunya en organismes internacionals com la UNESCO és un altre dels elements remarcables de la proposta d’Estatut.

11 tòpics falsos sobre el nou Estatut

1. És massa reglamentari per ser una norma institucional bàsica. No és cert. Fins i tot les normes institucionals bàsiques dels estats van en aquesta direcció més reglamentària, com és el cas més recent d’elaboració de constitucions: la belga, l’europea i la suïssa. Es fa a més, en el nostres cas, per no tornar a patir la minoració viscuda els darrers 27 anys.

2. És intervencionista. No és cert. No preveu controls ni autoritzacions que no existeixin en l’actualitat, tan sols traspassa la titularitat d’aquests controls de l’Estat a la Generalitat.

3. És inconstitucional. No és cert. S’han retocat els 19 punts que el Consell Consultiu de la Generalitat considerava inconstitucionals. La Constitució espanyola presenta un model obert de repartiment de competències. L’article 149 reserva a l’Estat un conjunt de competències però, pel que fa a la resta, hi ha marge per a diverses interpretacions. Per exemple, la Carta Magna espanyola no especifica si les competències bàsiques estatals són principis o regles concretes, si s’han d’establir mitjançant lleis o reglaments. Són àmbits oberts que els estatuts poden concretar i això no implica cap reforma encoberta de la Constitució espanyola, sinó una lectura innovadora dels preceptes constitucionals.

4. És un tema que no interessa al ciutadà, com demostren les enquestes. No és cert. En les enquestes el ciutadà sempre mostra les seves inquietuds i no les eines necessàries per solucionar-les. En tot cas, és una reforma que té el suport del 89% del Parlament de Catalunya, que és la institució democràtica que representa millor la voluntat dels catalans. Si no interessés a ningú no aixecaria la polseguera que ha provocat en cercles polítics, judicials i militars a Espanya.

5. Un estat no pot funcionar amb sistemes econòmics interns descentralitzats i diferents. No és cert. Els casos d’Alemanya i els Estats Units d’Amèrica ens demostren que el fet de tenir la fiscalitat descentralitzada i diversa segons cada estat, no solament no representa cap obstacle, sinó que és part fonamental del progrés econòmic d’aquests països. A més, des del punt de vista jurídic, el model que proposa la reforma de l’Estatut és generalitzable a la resta de comunitats, només depèn de la voluntat de l’Estat i de les comunitats autònomes. Actualment els sistemes ja són diferents en segons quines competències i no ha representat cap inconvenient.

6. En un estat no hi pot haver més d’una nació. No és cert. Hi ha diversos estats arreu del món on conviuen diverses nacions reconegudes com a tals: Gran Bretanya, Bèlgica o el Canadà en són alguns exemples. Admetre que a més de la nació espanyola existeixen altres nacions a l’Estat és el primer pas perquè Espanya, tal i com reconeix la Unió Europea, pugui ser considerat com un estat plurinacional.

7. No es pot atribuir la nació a Catalunya, perquè ja s’atribueix a Espanya. És una contradicció respecte a la proposta de reforma de l’Estatut valencià, aprovada amb els vots del PP i del PSOE. Aquest Estatut estableix el terme Regne de València com a denominació històrica, sense que sigui incompatible amb la denominació històrica i constitucional de Regne d’Espanya.

8. Qüestiona la unitat de mercat. No és cert. La reforma de l’Estatut no esmenta el fet de posar barreres aranzelàries ni d’impedir l’establiment d’empreses, trets característics d’una unitat de mercat. La reforma de l’Estatut preserva les competències de contingut econòmic de la Generalitat.

9. Els drets històrics són un anacronisme feudal. No és cert. Fan referència a la manera d’organitzar les relacions entre el poder i el ciutadà. No es pretén organitzar a la societat amb criteris del segle XVII, sinó desenvolupar l’autogovern actual. És en aquest sentit que la referència a aquests drets serveix per justificar que es reclami una relació de bilateralitat amb l’Estat, que Catalunya sigui reconeguda com a nació i que disposem de les competències per fer efectiu l’autogovern. Els drets històrics també serveixen per recordar que Catalunya tenia unes constitucions que van ser derogades per dret de conquesta el 1716 amb el Decret de Nova Planta, que mai no ha estat derogat.

10. Els drets històrics que reconeix la Constitució espanyola només fan referència a les comunitats forals i, per tant, només afecten el País Basc i Navarra. No és cert. Catalunya abans del Decret de Nova Planta també tenia furs i, per tant podria acollir-se als drets històrics. Hi ha altres comunitats que també fan referència als drets històrics en els seus estatuts, com és el cas de l’Estatut vigent d’Aragó i la proposta de reforma de l’Estatut valencià votada pel PP i pel PSOE.

11. No hi pot haver el deure de conèixer el català, ja que un llengua no s’imposa. La reforma de l’Estatut no imposa res, senzillament equipara els drets de les dues llengües a Catalunya de l’única manera que es pot fer legalment. No hi ha cap article sobre el català que impliqui una discriminació per al castellà. No és coherent que es demani que en una norma bàsica com l’Estatut no figuri el català o que no s’exigeixi el mateix que estableix la Constitució espanyola respecte al castellà.