[Òmnium i l'Estatut]

Compareixença d'Òmnium Cultural a la Comissió de l'Estatut del Parlament de Catalunya al març de 2004

Òmnium Cultural vol manifestar públicament el desig d’aconseguir un nou Estatut que reconegui el caràcter nacional de Catalunya, incrementi la nostra capacitat d’autogovern i sigui el marc d’una nova relació de Catalunya amb els pobles veïns, tant a Espanya com a Europa, que respecti la voluntat lliurement i democràticament expressada pels catalans. Amb aquesta crida Òmnium no pretén suplantar el paper dels partits polítics que, amb el 90% de la representació parlamentària, han manifestat el seu compromís d’elaborar un nou Estatut d’autonomia. Vol simplement fer sentir la seva veu des de la societat civil catalana amb la finalitat de remarcar la necessitat d’iniciar un procés de revisió del marc juridicopolític de l’autogovern de Catalunya, que de segur no s’esgotarà amb la reforma estatutària. En qualsevol cas, la reforma hauria d’abordar aspectes que considerem irrenunciables: [Més:]

1.- Tenint en compte els condicionaments de la transició política dels anys setanta, produïda sense una clara ruptura amb el règim anterior, i després de l’experiència dels darrers vint-i-cinc anys de l’anomenat “Estat de les autonomies”, és necessari obrir un nou procés estatuent en el qual la societat catalana pugui exercir el dret a l’autodeterminació, estableixi els fonaments de la seva convivència com a nació democràtica en el marc de la mundialització, tant cap endins en la seva cohesió interna, com cap enfora en les seves relacions amb l’Estat, amb Europa i amb la resta del món.

2.- Entre els objectius ineludibles d’aquesta reforma hi ha l’assoliment d’una autonomia política, desvirtuada en aquests anys, que resolgui ambigüitats en l’actual sistema de distribució de competències i les garanteixi millor, permeti establir polítiques pròpies i la participació de Catalunya en els òrgans i institucions generals de l’Estat, que ara no ens està garantida, com per exemple al Senat, al Tribunal Constitucional, al Tribunal de Comptes, al Poder Judicial, etc. cosa que pot requerir la modificació de lleis estatals i fins i tot la revisió de la Constitució. En aquest sentit val la pena assenyalar dos exemples: la manca de regulació de l’abast de les Lleis de Bases promulgades per l’Estat, les quals envaeixen sovint les competències teòricament atorgades per l’Estatut a la Generalitat, i la necessitat de poder establir acords, sense els límits imposats per l’article 145 de la Constitució, amb les comunitats autònomes amb les quals es comparteixen interessos i espais lingüístics o culturals comuns.

3.- Un punt crucial d’aquests objectius irrenunciables de la reforma estatutària és el reconeixement de Catalunya com a comunitat nacional i, per tant, el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe de l’Estat espanyol, principi que ha de tenir conseqüències en el pla competencial, institucional i simbòlic, com el DNI, la bandera, l’himne, la identificació en les matrícules dels cotxes o les seleccions esportives, i en el pla cultural, com en la regulació dels espais comunicatius.

4.- Reclamem que les institucions catalanes tinguin la potestat de regular drets i deures inherents a la ciutadania, en concret en allò que afecta les polítiques migratòries o els serveis socials que actuen com a factors d’integració i cohesió: polítiques educatives, de salut i d’inserció social, etc. Caldria que des de Catalunya es pogués també millorar el funcionament democràtic en el sistema electoral, en la facultat de convocar referendums o en les formes de participació ciutadana pel que fa a la iniciativa i el control de les institucions i polítiques públiques.

5.- Proposem que els ciutadans de Catalunya no només tinguin el dret d’usar la llengua catalana sinó el deure de conèixer-la, tal com s’estableix avui amb la llengua castellana. Que l’Estat es reconegui com a plurilingüe en termes igualitaris i, per tant, que reconegui la llengua catalana com una llengua oficial de l’Estat, encara que només sigui la pròpia d’una part del seu territori, tal com passa en contextos semblants, com per exemple a Bèlgica, i que es comprometi a fer que esdevingui llengua oficial europea d’acord amb les conclusions de la Convenció Catalana aprovades per aquest Parlament el 3 de febrer del 2003.

6.- Creiem que és just revisar el sistema de finançament de la Generalitat. En primer lloc perquè la solidaritat, a la qual no pensem renunciar, implica poder disposar abans dels propis recursos. I aquest no és el cas. En segon lloc, perquè la insuficiència dels recursos procedents dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya està posant en dificultats els requeriments del desenvolupament econòmic propi i la sostenibilitat de la despesa social més vinculada al benestar dels catalans. Aquest tema és prou urgent com perquè calgui prendre mesures que permetin la reducció del dèficit actual en 4 o 5 punts respecte al PIB català sense esperar l’aprovació d’un nou Estatut.

7.- Aspirem a participar en els processos d’integració supraestatals, especialment en l’actual desenvolupament constitucional de la Unió Europea, i en la seva presa de decisions. En estats federals uninacionals, com és el cas d’Alemanya, els Länder tenen més participació en les decisions comunitàries que la que tenen les autonomies en un Estat, com l’espanyol, que és un Estat plurinacional. No cal dir que en estats plurinacionals com Bèlgica, la participació és plenament exercida. Cal, doncs, garantir, a través dels mecanismes adequats, la participació de Catalunya en la política europea, tal com també preveia la Convenció Catalana ja esmentada, així com la possibilitat de mantenir una presència i una projecció exteriors, especialment en organismes com ara la UNESCO.