La Sentència del Constitucional ha acabar ensorrant el castell de cartes. Els impostos que paguen els espanyols que viuen a Catalunya (la definició de catalans per al TC) son de l’estat espanyol, i ni un poc ni molt de les institucions que els representen. Així ho recull l’esperit interpretatiu de les relacions fiscals Estat- Autonomies, en la línea del que ja ens anunciava la LOFCA: el finançament de les Autonomies es basa en tot cas en transferències, modelables a gust i gana centralment des de la visió de satisfer equilibris i governs amics entre 17 CC.AA. que es creuen idèntiques. Punt i final.

Pel que fa a la Sentència, per a un economista com jo format a països en que les frases tenen subjecte verb, predicat i prou, el redactat és un autèntic suplici. Malgrat la meva formació jurídica i no rebuig originari contra tot el que faci olor a litúrgia hermenèutica, el trencaclosques de la sentència, extensa, llarga, mal redactada, amb interferència d’arguments que son de l’advocat de l’Estat, respostes de la Generalitat i redactat de collita pròpia de les senyories, és majúscul. Tot i que no respon igual a totes les observacions implícites al recurs, no és difícil veure com per extensió, el raonament formulat sobre una impugnació contamina també el redactat de matèries en les que el Tribunal no entra però son seqüència dels articles recorreguts de impugnació acceptada, i que per tant, tard o d’hora, faran caure també altres aspectes del finançament estatutari. Finançament per tant sentenciat: ‘a la foguera’. La manca de lògica federalista del Tribunal la recull molt bé la negativa a acceptar un acord com el previst a l’Estatut català que condicioni l’anivellament a un mateix esforç fiscal entre CC.AA. Que una Comunitat en conseqüència pugui reivindicar uns ajuts verticals, restats horitzontalment dels recursos d’altres Comunitats ‘que paguen el beure’, quan l’esforç fiscal és menor (recordin sinó el supòsit del que estan fent algunes CC.AA. governades pel PP amb el buidat fiscal), toca ja el límit del ridícul. Qui no enten això com volen vostès que entengui una clàusula d’ordinalitat?

Aquests darrers dies hem vist ja com alguns mitjans estan contribuint a la confusió. Així quan es tracta d’identificar la diferència entre les xifres del finançament de Catalunya i la mitjana de l’Estat. Primer, solen considerar aquests desinformadors la despesa total (incloent-hi les competències específiques, les catalanes de policia i presons) de manera que la despesa comparada no és realment comparable amb la de la resta de comunitats. S’infla la despesa nostra i així es diu que el diferencial entre Catalunya i la resta és menor (el de Madrid és més alt!!).

Ara bé, el nou Estatut incorporava uns principis que si es complissin permetrien millorar el finançament de Catalunya. Per una banda, per determinar les necessitats de despesa de les comunitats autònomes, la població s’hauria de ponderar amb variables com la immigració i els costos diferencials que afavoreixen Catalunya. En el model de finançament actual, les variables que rectifiquen la població i els fons addicionals i regles de modulació que intervenen en el càlcul de necessitats fan que Catalunya acabi rebent per sota del seu pes en termes de població.

La realitat de les amenaces que avui imperen sobre la previsió estatutària, des de la no-aplicació sistemàtica d’una llei vigent fins a l’amenaça d’un nou buidat de contingut resultant de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, ens obliguen a ser conscients de la importància del moment.

De manera que té sentit valorar la transgressió que tot el procés està suposant respecte d’allò aprovat pel Parlament de Catalunya, referendat a més pel poble català. Tres són les consideracions bàsiques d’aquesta valoració: