Durant alguns mesos van coincidir a les Corts Generals dos estatuts: el valencià, aprovat finalment el 10 d’abril del 2006, i el català, que un mes després ha estat aprovat pel Senat i resta pendent del resultat del referèndum preceptiu. Sense comparar ambdós processos estatutaris, diferents en força aspectes, és necessari analitzar el tractament de la qüestió comuna de la llengua, especialment pel que fa al reconeixement de la unitat lingüística i les relacions entre territoris catalanòfons.

El text ja fixat de l’Estatut català fa la impressió de voler passar de puntetes per sobre d’aquesta qüestió. En efecte, no es recullen les propostes procedents de la societat i de diverses entitats vinculades amb la defensa de la llengua, que destacaven la importància de vetllar per la protecció de la unitat. Es pot citar, per exemple, la proposta de l’Observatori de la Llengua Catalana, que establia en aquest punt: “1. La llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres pobles amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística. La Generalitat ha de vetllar per la protecció de la unitat del català (...) Correspon a l’Institut d’Estudis Catalans l’autoritat lingüística respecte la llengua catalana i la podrà exercir en col·laboració amb altres institucions anàlogues existents en altres territoris.” De forma similar, la vigent Llei 1/1998, de política lingüística ja disposa que “la llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres territoris amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística.” (art. 6).

Diversament, en el nou text estatutari català no hi ha cap menció directa a la unitat lingüística. Només es recullen dos mandats adreçats a la Generalitat, per tal de promoure “la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen el patrimoni lingüístic amb Catalunya” (art. 6.4); i promoure també “l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya” (Art. 12). A més, els preceptes citats esmenten alguns instruments d’aquesta col·laboració, com els convenis i tractats o la creació d’organismes comuns. Si bé aquestes referències no són sobreres, atesos els condicionaments polítics i jurídics que han dificultat fins avui una major coordinació entre els territoris de parla catalana (especialment l’article 145 de la Constitució, que prohibeix la federació entre comunitats autònomes i subjecta els acords de cooperació entre aquestes a l’autorització de les Corts Generals), són clarament insuficients en relació amb l’objectiu de reconeixement i garantia de la unitat lingüística.

El text del nou Estatut inclou diverses previsions sobre la projecció extraterritorial del català, que pretenen implicar tant la Generalitat com l’Estat. Si bé l’atenció dispensada a aquest tema sembla positiva, es pot objectar que es tracta bàsicament de mandats que no tenen una aplicació immediata; l’eficàcia dels quals pot quedar molt matisada en la pràctica. És a dir, en la regulació estatutària hi preval un valor simbòlic per damunt de la producció d’uns efectes jurídics directes.

En primer lloc, l’article 6.3 estableix que “L’Estat i la Generalitat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea”. Aquesta previsió respon a l’anomalia que suposa que, després de vint anys de l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees, el català continuï sense gaudir d’un reconeixement oficial per part de la Unió Europea. Les nombroses accions impulsades des de Catalunya i les Illes Balears i la recent i inèdita implicació del Govern espanyol –en el marc de la conjuntura política interna paral·lela a la negociació del Tractat constitucional- han obtingut uns resultats que queden molt lluny de l’oficialitat: la traducció catalana no oficial del Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa i un reconeixement indirecte –a través dels estats- en unes Conclusions del Consell Europeu de Luxemburg del juny de 2005, que possibiliten la celebració d’acords sobre certs usos en les institucions de la Unió. La dèbil base jurídica d’aquest reconeixement i la gran distància entre les prerrogatives reconegudes al català i les que gaudeixen altres llengües europees amb una demografia i una producció cultural molt inferior (com ara el maltès), són indicatives de les dificultats subsistents en aquest àmbit.

La inclusió del “deure de conèixer les dues llengües oficials” en l’article 6.2 és una novetat destacada del text estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. A partir de la posició garantida al castellà, com a única llengua respecte de la qual l’article 3.1 de la Constitució espanyola predica un deure de coneixement de “tots els espanyols”, el Tribunal Constitucional havia avalat la introducció del deure de coneixement respecte de les altres llengües oficials, sempre que es dugués a terme per via estatutària (STC 84/1986).

El sentit bàsic del nou article 6.2 és, doncs, l’equiparació jurídica dels drets i deures dels ciutadans en relació amb les dues llengües oficials, que avui ja disposa -amb una fórmula més ambigua- l’apartat tercer de l’article 3 de l’Estatut de 1979.

Tot i que durant la tramitació en el Congrés dels Diputats s’ha mantingut el deure de coneixement, el precepte ha sofert dues modificacions. La primera és la substitució de “totes les persones a Catalunya” per “els ciutadans de Catalunya” com a destinataris del deure de coneixement. La segona modificació, més rellevant, comporta inserir en l’article 6 una cita de l’article 32, amb l’alteració de la literalitat del darrer en dir que “no pot existir discriminació per l’ús d’una o altra llengua oficial”. Al mateix temps, de l’article 32 s’ha eliminat l’incís final que establia la validesa i eficàcia dels actes jurídics fets en les dues llengües oficials “sense que se’n pugui al·legar desconeixement”. Això darrer fa sospitar que aquests canvis obeeixen a una intenció de desvirtuar en la pràctica el deure establert.

Un dels principis fonamentals de la prospectiva (la disciplina que estudia el futur per comprendre’l i poder-lo influir) és que el demà és múltiple i alternatiu, un ventall d’opcions que se’ns presenten per intentar triar-ne la millor. Des d’aquest punt de vista, pot ser interessant analitzar les implicacions dels diversos textos estatutaris, el de Sau, el projecte aprovat pel Parlament de Catalunya i el Dictamen del Congrés, per estudiar en forma d’escenaris de futur alternatius el seu impacte sobre la possible evolució del català. En aquest sentit, l’accent d’aquesta aportació no recaurà tant en l’anàlisi comparativa de les diverses versions estatutàries (tasca que ja han fet les aportacions d’Isidor Marí i Eva Pons en aquest observatori) sinó en els seus efectes de futur.

Plantegem 3 escenaris possibles
1. L’escenari amb l’Estatut vigent
2. L’escenari d’acord amb l’Estatut del 30 de setembre
3. L’escenari, segons el dictamen del Congrés

1.L’escenari amb l’Estatut vigent
És obvi que per a l’Estatut de Sau aconseguir la cooficialitat del català (art. 3) ja era una fita. Allò permetia al català fer un salt qualitatiu i, a més a més, en aquell moment era poc realista plantejar-se d’anar gaire més enllà. Però l’Estatut de Sau ha envellit i, pel que fa a la llengua, ho ha fet malament. Un seguit de factors ho palesen, entre ells:

• L’arribada d’immigrants, que ha estat espectacular i ha modificat la mida i la composició de la nostra estructura poblacional.
• El rearmament teòric de l’espanyolisme i de l’estatisme en general.
• El creixement de sectors autòctons que defensen el bilingüisme com la millor opció per a Catalunya (però que, en realitat, volen mantenir la situació de diglòssia actual).

Per tant, l’escenari que es dibuixa per al català amb l’Estatut de Sau és el d’anar esdevenint una llengua cada cop més minoritzada, cada cop més arraconada en la realitat social i, per tant, d’anar avançant fermament cap a la irrellevància i la desaparició.

Aquesta opció seria l’escenari tendencial, aquell que extrapola la situació actual en el futur sense ruptures rellevants. Ara convé examinar fins a quin punt el text del Parlament i el del Congrés suposen alternatives a aquest escenari.

Mentre el text de l’Estatut continua la seva tramitació a les Corts Generals, és interessant revisar alguns dels temes en els quals la reforma podia significar un avenç més clar. Un d’aquests aspectes és la justícia, sector que fins avui s’ha mostrat força impermeable a un ús normalitzat de la llengua catalana i on la legislació continua reservant al castellà una posició preeminent.

La manca d’adequació d’aquesta administració a l’estructura descentralitzada de l’estat i al seu caràcter plurilingüe són els dos aspectes interelacionats que pretenia abordar el text estatutari elaborat pel Parlament de Catalunya. Tanmateix, si comparem la redacció original del Títol III “Del poder judicial a Catalunya” i la redacció actual els canvis són tan importants que pràcticament desvirtuen aquella voluntat. De fet, el Títol III “Del poder judicial a Catalunya” ha estat pràcticament rescrit de dalt a baix per la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, amb l’eliminació de moltes de les previsions vinculants i les remissions constants a decisions futures dels òrgans estatals.

Pel que fa a la qüestió lingüística, l’aspecte principal tractat és el relatiu a la capacitació del personal judicial per a exercir en les dues llengües oficials, per tal de garantir els drets lingüístics dels ciutadans a utilitzar-les davant l’Administració de justícia. Amb això es respon a les dificultats que troben molts ciutadans i professionals del món a l’hora d’adreçar-se en català als òrgans jurisdiccionals, atès que bona part d’aquests no han assumit la disponibilitat lingüística com un element del servei que han de prestar.